diumenge, 22 d’abril de 2018

recomanar un llibre


LAURA SERRA
El plaer de recomanar un bon llibre
Ara
17|4|2018

“Hola, em recomana un llibre per a algú que no li agrada llegir?” Aquesta és la frase que provoca més malsons i urticària als llibreters, i sempre en cau alguna en diades com Sant Jordi, en què es venen 1,6 milions de llibres. I és un malson perquè els experts en la recomanació de llibres saben que és imprescindible conèixer el possible lector per poder fer diana. I per conèixer un lector, no hi ha res millor que saber els llibres que li han agradat abans. “No pots recomanar a l’engròs. Has de tenir en compte qui hi ha a l’altra banda”, certifica l’assessora editorial Ester Pujol, que tot sovint ofereix recomanacions en mitjans radiofònics. L’escriptor Marc Artigau, que també col·labora en una secció de llibres a RAC1, està tan avesat a disparar títols per al gran públic que, “en l’era dels links ”, fins i tot sap vincular títols de llibres a referents audiovisuals.
Però en qualsevol cas, sempre cal conèixer el destinatari. Lluís Agustí, director de l’Escola de Llibreria i coordinador del postgrau de prescripció lectora, que forma professionals de la recomanació, essencialment llibreters i bibliotecaris, marca les bases per a una bona recomanació: “Primer, haver llegit. Has de tenir un coneixement del que hi ha, del que es publica. Segon, has de conèixer el teu públic -edat, nivell escolar, desitjos...- i tenir empatia. I tercer, es tracta de fer encaixar els dos elements anteriors”. Toni Ferron, de la nova llibreria Foster & Wallace, de Vic, compara la relació que estableix amb el client amb una parella. “Hem d’anar construint la relació. És com un festeig. La primera vegada pot costar una mica, la segona no tant... i si el client va venint el vas coneixent, ell va confiant en tu i és més fàcil trobar el llibre”.
En el que coincideixen tots els professionals és en el plaer que suposa recomanar un llibre que t’ha agradat molt. “El plaer és triple. Quan tu el recomanes, quan la persona el llegeix, i quan en pots parlar amb ella -diu Pujol-. Recomanar un llibre és convidar algú a un club perquè disfruti -afegeix-. I alhora, hi ha llibres que et recomanen una persona: quan veus algú al metro o al bus amb un llibre que t’ha agradat penses que t’agradaria conèixer aquella persona”. “Hi ha un proverbi hindú que comença: «Un llibre obert és un cervell que parla; tancat, un amic que espera...»”, llegeix Artigau de les primeres pàgines del seu últim llibre, el thriller juvenil La cova dels dies. “Crec que els llibres són un amic, i presentar amics és molt bonic”, continua. Ser prescriptor també és “convidar a tenir una certa mirada”. Per això ell s’entesta, per exemple, a recomanar poesia a tot tipus de públics, òbviament defensa el teatre com a literatura -és dramaturg- i sempre intenta instigar el fan dels bestsellers a “elaborar una mica més” les seves lectures.
Javier Marías escrivia el 2009, quan feia 20 anys de la mort de Thomas Bernhard, que li havia agradat tant Mestres antics que allargava les pàgines i se les reservava per a l’endemà perquè no acabés mai el gaudi. Fins i tot es va guardar l’última novel·la seva, Extinció, sense llegir, per tenir un nou Bernhard més endavant, en cas de vaques magres. Artigau recorda l’anècdota i afirma: “Hi ha gent que no ha llegit alguns grans llibres que em fa una enveja terrible. El plaer de la descoberta, en l’art, és una emoció molt potent”. L’únic perill, però, són les expectatives: sempre s’han de complir o el lector en surt escaldat. “Per això és important l’embolcall. No es pot embolicar com a alta literatura o reflexió el que vol ser un entreteniment”, diu l’experta editora Ester Pujol.
Qui és el principal prescriptor?
Cada any es publiquen a Espanya uns 80.000 títols. A Gran Bretanya es publica un llibre per minut. És impossible llegir tot el que apareix: sí, fins i tot després de la crisi se segueix publicant massa. Per això és crucial la feina dels prescriptors. Però qui són? Segons el Baròmetre d’hàbits de lectura i compra de llibres del 2017 de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya, un 60% de les persones busquen informació sobre nous llibres, i d’aquests, un 53% es fien sobretot del criteri de familiars, companys i amics. És a dir, el boca-orella està molt per sobre del poder que tenen mitjans de comunicació, webs, internet, botigues, etcètera. “La recomanació que et fa algú que et mereix confiança és el principal motiu per acostar-te a un llibre”, confirma Ester Pujol. “És el protoalgoritme de les webs de compra online com Amazon, que es basa en les coincidències en les lectures”, diu Agustí. La d’un expert encara afina més.
Marc Artigau diu que últimament disfruta fent recomanacions per a adolescents, perquè és l’edat en què o perds o caces lectors per sempre. “No pots fer llegir el mateix llibre a tothom, com passa als instituts amb les lectures obligatòries, perquè depèn del seu interès, de la maduresa lectora... La plaça del Diamant a un li pot obrir una finestra i un altre es pot morir de fàstic i associarà l’objecte llibre a un rotllo, mentre que si li recomanes Ken Follet potser després en llegirà molts més”, diu Pujol.
Per això el professorat intenta ser creatiu. A l’IES Marta Mata de Montornès del Vallès han esgarrapat cinc minuts de cada matèria per poder dedicar mitja hora diària a la lectura. Després del pati, cada alumne llegeix el que vol per evitar l’excusa que les lectures obligatòries no els agraden. “Donar-los l’espai per llegir fa que es busquin la vida per trobar alguna cosa que els motivi -diu la professora de llengua i literatura Montse Morcillo-. Això ha augmentat molt el nivell lector. Però, esclar, no vol dir que llegeixin bona literatura. Això ja vindrà. Primer és important que adquireixin el plaer de la lectura”. Per arrodonir la jugada, els alumnes tenen un carnet de lectures i, de tant en tant, comparteixen a classe les que més els han agradat. Els mateixos alumnes es converteixen en prescriptors dels companys. També la professora és lectora i prescriptora: no hi ha res com predicar amb l’exemple...

dissabte, 21 d’abril de 2018

la secció de misteri



          [Font: maximumclatellot @maximclatellot]

divendres, 20 d’abril de 2018

una cambra pròpia i cinc-centes lliures


XAVIER SERRAHIMA
Elizabeth von Arnim. Un abril prodigiós
Núvol
24|06|2016

L’any 1929 Virginia Woolf va publicar Una cambra pròpia, obra en què reivindicava el paper de la dona i afirmava que podia ocupar un lloc destacat en qualsevol àmbit cultural, sempre que se li concedís “una cambra pròpia i cinc-centes lliures l’any” que li permetés alliberar-se de les cadenes que lligaven el gènere femení a la maternitat i a la cura de la llar. Tanmateix, es fa difícil dir que fos el primer llibre feminista, si tenim en compte que abans que ella, el 1922, Elizabeth von Arnim havia escrit Un abril prodigiós (The Enchanted April, Viena Edicions, 2016), traduït per Dolors Udina, una novel·la molt interessant, en què l’exercici de llibertat de les dones potser no és tan teòric, ni tan definitiu, però ben segur que sí que menys traumàtic… i molt més divertit.
Tot comença, en un d’aquests gests insignificants que —per servir-nos de les paraules de Neil Armstrong— semblen ésser petits per ells mateixos, però que són gegantescos per a la humanitat, un anunci a The Times amb aquest text: «Per a amants de les glicines i la llum del sol. Es lloga petit castell italià medieval a la riba del mediterrani durant el mes d’abril amb servei inclòs.» Un anunci que caurà com un llamp al bell mig de la benpensant i conservadora societat londinenca, tan aviat com un parell de dones el llegeixen.
Des d’aquell moment, la seva vida ja no serà mai més la mateixa. Res ja no serà el que era, tot serà diferent, i tant aquestes dues primeres dones, la senyora Wilkins i la senyora Arbuthnot, com les altres dues, Lady Caroline Dester i la senyora Fischer, que acabaran traslladant-se a aquell abellidor i fantàstic paradís italià, començaran a prendre consciència, a voltes, en contra de la seva voluntat, que la seva funció al món no és la de limitar-se a ésser les dones de (després d’haver estat les filles de, i tot just abans d’esdevenir les mares de), la de viure en i per als altres, sinó la de viure per elles mateixes, la de viure les seves vides.
S’adonaran, per primera vegada, que només podran ésser felices —“La nostra mena de bondat ens fa infelices”— si són capaces de desalienar-se, per dir-ho en termes marxistes, de trencar amb la seva anihiladora situació de submissió, de subsidiarietat: “És la primera vegada que fem una cosa sense coneixement dels nostres marits i ens en sentim culpables”; “Bona com era, [estava] convençuda que la moralitat és la base de la felicitat”; “Què podia ser més feliç que una vida com la seva?, és preguntava de vegades; però la seva cara, i especialment els ulls, continuaven tristos”.
Perquè, l’abril que passaran totes quatre “a la riba de mediterrani” és, sobretot, una metàfora per reivindicar la necessitat, urgent, que tenien les dones de sortir de la foscor. El paràgraf final del capítol 4 no pot ésser, en aquest sentit, més clarificador, del fet que no està parlant de quatre dones, ni de dos països, tan diferents, l’un amb l’altre, sinó de com n’arriba a ésser d’imprescindible per a les dones que surtin de les seves cases, ja siguin mansions victorianes o apartaments mig en runes, per respirar.
Itàlia, i aquest “petit castell italià medieval”, no són, en realitat, un país i un castell, sinó un lloc —qualsevol lloc, de fet— i, sobretot, un temps (el futur), on les dones puguin florir i lluir per elles mateixes, on puguin deixar enrere el seu malson etern: el mesquí i injust esclavatge al qual les sotmeten els homes.
I Anglaterra, el seu temps depriment i la seva humitat permanent no són, tampoc, un país i una climatologia concreta, sinó un molt exacte símbol de la presó on, des dels primers temps, s’han vist condemnades a (mal)viure les dones: “Quan van arribar a Itàlia, Anglaterra […], el vicari i els pobres, Hampstead, el club, […], tot i tothom, la totalitat de la monotonia dolorosa i inflamada s’havia reduït a la foscor d’un somni”.
La novel·la és un crit a la llibertat femenina, un convit a les dones perquè es decideixin a volar per elles mateixes, a deixar d’ésser, forçosament, invisibles. I és en aquest sentit, que la senyora Wilkins —segons el meu parer, el personatge nuclear de l’obra, el que genera i facilita els canvis; la que assenyala, tot i la seva modèstia i la seva inseguretat, el camí a seguir— és, també, un símbol, del gènere femení en general: “Ningú no l’escoltava. Ningú no li feia cas. Era el tipus de persona que ningú no veu a les festes. La seva roba, infestada d’estalvi, la feia pràcticament invisible”.
I si vol deixar d’ésser-ho, si vol alliberar-se del llast que suposava fins a meitat del segle XX —i que, en gran part, encara suposa— ésser dona, si vol deslliurar-se de tot “el que havia fet i havia sigut abans […], [de] tot el que havia sentit i l’havia preocupat”, si vol “fugir de tot el que havia tingut sempre”, el que li cal és ésser valenta, trencar amb tot i cercar un lloc (que només és un castell italià com a metàfora, però pot ésser qualsevol lloc on el seu esperit pugui badar-se) que faci “sortir a la superfície [les seves] qualitats latents”, un lloc on pugui “sentir-se diferent” i, per tant, persona.
Si a tot això hi afegim que l’obra no tan sols està ben escrita, amb una prosa delicada i clara alhora, que traspua l’humor anglès més autèntic, enginyós i agraït, i que la seva lectura ens fa passar una molt bona estona, no crec que calgui per res allargar més aquesta meva anàlisi literària.

dijous, 19 d’abril de 2018

arundhati deosthale


GEMMA TRAMULLAS
Arundhati Deosthale: "Al meu poble cada nen llegeix uns 100 llibres a l'any"
elPeriódico
13|4|2018

Jiwar, la residència internacional per a artistes i investigadors del barri de Gràcia de Barcelona, és una mina de gent valuosa i aquest mes té com a convidada la periodista, escriptora i editora índia Arundhati Deosthale. Convençuda del poder de transformació dels llibres, Deosthale va fundar l’oenagé A & A Book Trust, que edita llibres infantils de tot el món i els distribueix en 130 biblioteques situades a les zones més pobres de la regió índia de l’Himàlaia.

Un quart de la població a l’Índia és analfabeta: ¡340 milions de persones!
–Vaig treballar a la Missió per a l’Alfabetització Nacional i vaig veure per mi mateixa la situació a les zones rurals, on l’educació és l’única via per sortir de la pobresa. Des d’aquella experiència, una qüestió m’inquietava: «¿Quin és el meu propòsit a la vida?».
Aquesta és LA pregunta.
–Feia 20 anys que estava en el sector de la literatura infantil i tenia una bona feina en una editorial nord-americana: bon sou, viatges i contactes amb els millors cervells del llibre infantil. Però aquella vida era pura façana; jo no volia treballar per a una elit.
¿Per a qui volia treballar?
–Per a la primera generació de nens escolaritzats en zones rurals pobres. El meu marit i jo vam decidir sortir de la nostra closca i fa 12 anys ens vam traslladar de la ciutat de Gurgaon a una caseta al poble de Sitla. De fet, no era ni una casa, sinó un antic estable per a búfals domèstics [Riu].
¡Quin canvi!
–El nostre primer pas va ser obrir una biblioteca on els adults reconnectessin amb el món del llibre i els nens ampliessin els seus horitzons. Vam començar amb 1.000 llibres i ara en tenim 6.000. Al meu poble cada nen llegeix una mitjana d’uns 100 llibres a l’any.
¡Caram! Ja ens agradaria aquí...
–Els nens estan famolencs de llibres. No han vist mai una biblioteca i no tenen ordinadors. La idea és obrir-los finestres perquè no tinguin por d’aprendre i que s’ho passin bé llegint. No se’ls ha d’obligar, se’ls ha de deixar lliures, per això a les nostres biblioteques se senten moltes rialles.
En 12 anys han obert 130 biblioteques. Els llibres són de segona mà, ¿no?
–No. Construir una relació personal amb els llibres és una cosa molt delicada i no es pot fer sobre la base del que els sobra als altres, sinó del que els convé als nens.
Té tota la raó.
–Escollim els títols de tot el món d’un en un, els traduïm a l’hindi i una vegada a l’any renovem l’estoc. No tenim subvencions, però tenim voluntaris i ens financem amb la feina editorial que fem a A&A Book Trust i amb el suport d’amics i institucions públiques d’altres països. Per cert, estic enamorada de tres títols de literatura infantil catalana. 
¿Ah sí? ¿Quins són?
Aigua/Agua, d’Anna Aparicio; El árbol de las cosas, de María José Ferrada i Miguel Pang Ly, i Viure amb la Hilda (i els seus inconvenients)/Vivir con Hilda (y sus inconvenientes), de Bel Olid i Mercè Canals. Esperava poder emportar-me’ls per traduir-los, publicar-los i distribuir-los a les biblioteques, però l’Institut Ramon Llull no dona ajudes a la producció, només cobreix part de la il·lustració.
Vaja, espero que aquesta entrevista l’ajudi a trobar altres suports.
–Milers de nens ho agrairien. Concretament, Viure amb la Hilda connecta amb el nostre projecte especial per a les nenes. A les zones rurals, les dones només treballen, no pensen en la seva felicitat personal. Amb llibres com aquest, les nenes poden aprendre a somiar i perseguir els seus somnis.
¿Quants diners necessitaria?
–El nostre model editorial és sense ànim de lucre i els llibres tenen preus assequibles: un llibre de 14 euros, allà en val 1. Amb 6.000 euros podríem tirar-ho endavant. 



dimecres, 18 d’abril de 2018

feminisme avant la lettre


GEMMA BUSQUETS
Feminisme en floració
El Punt Avui
15|5|2016

La felicitat és una de les emocions més difícils de transmetre. Ho recorda, en la nota de la traductora, Dolors Udina, al final d'Un abril prodigiós d'Elizabeth von Arnim. “I una prova del talent de l'autora és que, en aquest llibre, aconsegueix evocar-la sense caure en el sentimentalisme.” Dolors Udina reivindica una escriptora que, tot i pertànyer a l'època victoriana i, per tant, a una literatura “molt preocupada per la decència i la rectitud” i “poc inclinada a l'humor i la ironia”, és “avançada al seu temps i injustament ignorada”. Elizabeth von Arnim (1866-1941) va escriure una desena de llibres (entre altres, Vera, editat també per Viena el 2013) i va ser una escriptora d'èxit arran de la publicació d'Elizabeth and her German Garden (1898). De caràcter autobiogràfic, el llibre descriu la seva estada en un castell a Pomerània. Si bé la crida al gaudi de la natura i de la llibertat de la dona, exempta d'obligacions i convencions, és una avantsala d'Un abril prodigiós, el castell que es descriu en aquesta última novel·la és a Portofino. L'autora s'hi va retirar després de separar-se d'un segon matrimoni catastròfic. I va ser una de les èpoques més felices de la seva vida. Aquesta alegria, la del sol que s'imposa, de forma deliciosa, és la que es transmet a Un abril prodigiós, que comença una tarda londinenca plujosa quan la senyora Wilkins es fixa en un anunci que cerca “amants de les glicines i la llum del sol” que vulguin llogar un castell medieval a la riba del Mediterrani durant l'abril amb servei inclòs.
És una novel·la primaveral, més enllà del que el títol suggereix, perquè té la capacitat de transformar l'estat d'ànim, també del lector, no només de les protagonistes, les quals fugen d'un Londres xop, una humitat tan ben descrita que traspua les pàgines, però sobretot la grisor d'unes vides que necessiten un canvi. És també un himne al poder transformador del viatge, del prescriptiu canvi d'aires de l'època, i dels efectes que té en l'ànima i consegüentment en l'aparença. Així, la senyora Wilkins, “el tipus de persona que ningú no veu a les festes” amb roba “infestada d'estalvi”, “cara gens atractiva” i “conversa descurada”, és la primera que percep els beneficis de l'escapada, la visionària del grupet format per la senyora Arbuthnot, excessivament devota, la jove Lady Caroline, que ha construït una barrera amb la bellesa i el cinisme, i la intransigent senyora Fisher, la de més edat. L'autora encaterina amb una narrativa aparentment lleugera, però de fina ironia, de frases llargues que fan esperar la conclusió, un punt final que aconsegueix el somriure; un estil que lluny de fer-se carregós contribueix a l'agilitat de la lectura i encomana aquesta positivitat de forma permanent.
Escrit el 1922, hi floreix un feminisme latent, que troba el seu estat de gràcia entre les glicines del castell italià. Sota aquesta lectura amena i amable, d'exuberància floral, s'hi escola la reivindicació de les dones, de prendre decisions per si mateixes, prescindint de l'opinió dels marits, subjugats també pel sol de la primavera italiana.


dimarts, 17 d’abril de 2018

escoltar no és llegir


LLUÍS-A. BAULENAS
Llibres ‘conyàs’?
Ara llegim
3|2|2018
Isabel Sucunza, que exerceix l’ofici de risc de llibretera, al seu article “Hàbits lectors”, publicat a Elnacional.cat el 22 de gener passat, criticava les generalitzacions absurdes que fomentaven informes com ara el Baròmetre d’hàbits de lectura i de compra de llibres, acabat de publicar per la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya. Fixeu-vos en un dels paràgrafs d’Isabel Sucunza: “No és que la gent no llegeixi perquè els llibres exigeixin concentració i recolliment, és que la gent no llegeix perquè, en pensar això que nosaltres mateixos, els que sí que llegim, els diem, pensa que els llibres són un conyàs i que la lectura suposa una frenada del ritme vital que no tothom es pot permetre…” Hi estem totalment d’acord. Però això és la guerra. Què podem fer per no comunicar aquesta imatge falsa que el llibre et “frena el ritme vital”? I quan diem llibre volem dir lectura. Des d’aquí ho repetim un cop i un altre: es tracta d’imposar modes. I aquí, la indústria és totpoderosa.
QUÈ ME’N DIEU DELS AUDIOLLIBRES?
Ara mateix s’està publicitant amb una gran disposició de mitjans (cosa que implica, òbviament, una gran inversió econòmica) una nova aplicació que et permet accedir als “audiollibres”. L’anunci et mostra gent fent fúting que en comptes d’escoltar música “escolta” una novel·la. L’empresa es diu Storytel i et regala catorze dies gratis de “lectures” escoltades. El fons de què disposa és espectacular i en tots els gèneres. Són provatures de la indústria de l’entreteniment i, en el fons, són com les botigues que s’obren al centre de Barcelona: inversió inicial, tres mesos per veure si funciona i, si no, tancat i barrat, amb assumpció de pèrdues que, d’altra banda, ja estaven previstes. Storytel t’ofereix com a nou un producte que és més vell que l’anar a peu, tal com se sol dir. I intenten penetrar en un mercat tradicionalment impermeable a aquest suport com és l’espanyol, on sempre ha fracassat (al contrari de països com França i Alemanya, de llarga tradició en aquest aspecte). Tornant a Isabel Sucunza, aquesta gent et comuniquen que davant el “ conyàs ” que és llegir un llibre, t’ofereixen una alternativa moderna (ei, és una apli!) a la lectura “tradicional”. Què pots fer-hi? La guerra?


dilluns, 16 d’abril de 2018

diumenge, 15 d’abril de 2018

dues notes


«A la Biblioteca de la Universitat de Salzburg, a la gran aranya de la gran sala de lectura, s'ha penjat el bibliotecari perquè, tal com escriu en una nota que ha deixat, després de vint-i-dos anys de servei, de sobte no ha pogut suportar més ordenar llibres i prestar llibres que només han estat escrits per causar el mal, amb això es referia a absolutament tots els llibres escrits. Això m'ha recordat el germà del meu avi, que era guarda forestal a Altentann, prop de Henndorf, i es va tirar un tret al cim de Zifanken perquè no podia suportar més la desgràcia humana. Ell també va deixar aquest punt de vista seu en una nota.»

Thomas Bernhard. L'imitador de veus. Traducció de Clara Formosa. El gall editor, 2017.  P. 84.

dissabte, 14 d’abril de 2018

en toni ferron de la foster & wallace


BIEL BARNILS
Entrevista a Toni Ferron
Núvol
12|04|2018

Pujo pel carrer de la Riera de Vic amb la bicicleta al costat mentre vaig rumiant que en aquest carrer jo també hi vaig fer de llibreter durant 4 intensos anys, just acabat d’aterrar a la Plana de Vic. Concretament a la mítica llibreria La Tralla, ja desapareguda per molt que hagi traslladat el nom a Plaça. Arribo al Casino on he quedat amb en Toni Ferron, que va obrir fa pocs mesos la Llibreria Foster & Wallace al carrer de la Riera número 20, davant de Les putes receptes de la iaia, entre la Unió Excursionista de Vic i una botiga de restauració de quadres romànics. Després de demanar uns entrepans, dinarem plegats. Engego la màquina.

Comencem pel nom de la llibreria, Foster & Wallace, que dius que és un autor que s’ha de llegir a l’hivern, que és excessiu i que és inoblidable com el primer petó o una bomba atòmica. Per què aquest nom?
Necessitava un nom que em definís una mica i que a la vegada em diferenciés dels altres. I és un dels autors que m’agraden. Faig el joc amb l’and al mig que és una cosa que m’ha agradat sempre. Quan he anat a Londres m’han agradat aquestes llibreries petites, antigues, que a vegades són la societat de dos noms. És un nom que dóna una mica de caràcter. Vaig estar dubtant entre aquest i el de Bouvard i Pécuchet d’en Flaubert.
Ostres, gran novel·la!
Sí, també m’hagués agradat. Al final vaig pensar que era més meu en Foster Wallace que en Flaubert.
Realment els llibreters, o en general els que ens agraden molt els llibres, som una mica així, també: consultem llibres però quan els posem a la pràctica fracassem. Igual que els passa als protagonistes de la novel·la.
Són aquests freakis. Com una mena d’Una confabulació d’idiotes d’en Kennedy, que tot surt al revés. Negats.
(riu) Els que ens agraden els llibres som una mica així?
No hauríem de ser-ho (riu).
Però ho som una mica?
A la pràctica potser una mica.
Al Foster Wallace li dediques una secció. M’ha agradat molt la d’“inclassificables”.
Sí, són tots aquests llibres que no saps on posar-los o que potser no hauries de tenir i que a la vegada també es mereixen un lloc.
He anat apuntant totes les seccions que hi tens: novel·la negra, fantàstica, novel·la a seques, novel·la en anglès, poesia, novel·la gràfica, nova poesia, teenagers, tipografia, fotografia, disseny, cinema/televisió, manualitats, art, literatura, ciències, alimentació, cuina, pensament, periodisme, política, esports, Vic, Osona, guies de viatge, autoajuda, educació, emocions, espiritualitat, inclassificables i infantil. És una llibreria on hi predomina el blanc i aquesta fusta que hi tens tan clara.
Sí, la Natàlia, la meva companya, és molt de blancs, també. I en Ferran Blancafort, l’arquitecte, no m’ho van deixar omplir, vaja (riu).
Tu hi hauries posat color?
Color, color, no. Potser s’hagués anat omplint i hagués tapat el blanc.
Però també m’agrada que la cosa respiri, també està bé.
Hi ha un espai reservat a les revistes.
És com una petita debilitat personal que amb el temps estic beneint, que potser no serà una cosa gaire rentable però de moment la vaig mantenint. Coses una mica triades. La reflexió que estic fent al cap d’unes setmanes d’haver obert és que em dóna la sensació que les revistes potser ja no es llegeixen. La gent ja està molt amb les pantalles, els telèfons. A mi, per exemple, les revistes m’agraden molt, les segueixo comprant, són molt interessants, hi ha molt bon material però potser o no és el lloc o és un moment que no interessen tant.
Per tant, et planteges treure-les.
No, no, treure-ho no. Ho mantindré tot i saber que no surt rentable, em sap greu anul·lar-ho perquè si ho anul·la tothom, no es mantindran. Hi ha revistes molt bones que mereixen que la gent les vegi. Encara sort que se’n vagin venent algunes. És una llàstima.
Tu també et dediques als few happies, no? Els que són pocs però són molt feliços.
El que estaria bé és poder-ho abastar tot, tots els diferents ambients i targets de compradors.
Els joves que abans llegien revistes ara tenen internet, que és per on els hi entren els ínputs. Potser ja no necessiten les revistes com abans les necessitàvem nosaltres. És una resta que anirà quedant. La televisió també es va menjant aquesta part i és una llàstima que passi.
També hi tens un racó on la gent pot seure, fer un cafè. Per tant, que hi poden fullejar.
Sí, és una de les idees que teníem amb al Natàlia i l’arquitecte, en Ferran, i també amb l’Albert Cano i la Lisa, que els explicava moltes coses quan només era un projecte. Els deia que m’agradaria que fos un lloc on la gent fos feliç una estona, com a mínim des que entra fins que surt. Després ja depèn de moltes coses però volia que la gent ho tingués com un oasis. Que estiguessin una mica tranquils i bé. Que sigui blanc, que la cosa respiri, que no sigui allò que se’t tira tot a sobre. La idea aquesta de la taula ve una mica d’això. Hi ha una cafetera. És com les revistes, no venen a fer cafès, però a la taula s’hi poden asseure una estona tranquils. Un dia un senyor em va dir “si me’l llegeixo tot aquí, ja no te’l compraré”.
El fulleges.
Si te’l vols llegir tot no et renyaré ni et cronometraré. És una cosa nova, la gent no hi està acostumada. Vull que la gent hi estigui a gust, no pas dret mirant el llibre. És un recurs pensant en la gent. Suposo que la setmana abans de Sant Jordi quedarà plena de llibres i després ja la tornarem a buidar.
Amb la lectura hi ha el fullejar, el llegir i el rellegir. Tu de què ets més?
Sóc més de llegir. Rellegir vol dir que tens temps, que m’agradaria molt. Fullejar no, sóc més d’emportar-m’ho i llegir-ho.
D’on et ve aquesta pulsió per la lectura?
No vinc d’una família gaire lectora però a casa meva sempre hi havia hagut diaris. Una família treballadora. El meu pare havia treballat en una impremta. A casa els meus pares havia vist aquelles col·leccions de llibres de “La Caixa” i d’altres bancs. Si portaves mil pessetes a la “Caixa de Manlleu”, et regalaven un llibre dels barrufets. Són coses que ara no es fan. Aquests són els llibres que jo havia vist entrar sempre a casa. De més gran vaig anar agafant l’hàbit de llegir, t’hi vas acostumant i ara no t’imagines viure sense llegir.
Tu no t’imagines viure sense llegir.
No, la meva filla sempre ha vist la casa amb moltes prestatgeries plenes de llibres. És una cosa molt habitual. Aquesta cosa tan accentuada no la vaig veure a casa els meus pares. Vaig veure la cosa del llegir però no la dels llibres. Tot i que de més gran tampoc no se’ls va fer estrany que llegís, que anés sempre amb llibres. Sempre m’ho van permetre.
No hi van posar pegues. Hi ha famílies que n’hi posen.
Jo ho he sentit, se’m fa estrany.
Ajuda’m a completar una frase: llegir ens fa més…
Intel·ligents, vius, rics d’experiències.
I ens fa menys…
Ignorants, et va obrint portes.
Quan feia de llibreter recordo que una nit vaig somniar que m’havien mogut tots els llibres de lloc i llavors no en trobava cap ni un. És un dels pitjors malsons que he tingut mai. Per ser llibreter has de ser una persona ordenada. O no és imprescindible?
Una mica has de ser-ho. Metòdic també.
T’hi has tornat a base de fer de llibreter o ja ho eres de sèrie?
Ja ho sóc.
I un bon dia vas dir, ara munto la meva llibreria, ja estic fart de treballar pels altres. Era el projecte de la teva vida, entenc.
No, no m’ho havia plantejat fins fa mig any o així. No era el projecte de la meva vida. Hi ha aquella novel·la d’en Perec d’aquell que té un projecte de vida i va fent les coses segons el pla. Sí que hi ha un moment, no sé si és el fet d’arribar als 40 i fer-los, que fa que et plantegis les coses d’una altra manera. Les coses van anar encaixant i llavors sí que es va convertir en el projecte. Però encara no sabria dir-te si és el projecte de la meva vida. De moment, molt content.
La gent ha respost molt bé, eh?
Tinc la sensació que estan contents. Hi ha coses que hem d’anar millorant perquè ara em vaig coneixent amb l’espai.
De seguida que vaig començar a fer de llibreter em vaig adonar que els llibres no els buscava pel títol sinó pel color del llom o la mida. Memoritzem abans colors i mides que no pas noms.
Això crec que ens passa als que som de llibres, però a la majoria de la gent no. Aquest coneixement que nosaltres tenim, ells no el tenen. Busquen el títol concret. Una de les coses que em vaig plantejar quan vaig obrir,va ser si era necessari tenir tantes famílies dins de la narrativa. Al final el que vaig fer va ser anul·lar-ho tot i tot és narrativa. Em semblava com separar-ho per nacionalitats. La gent que no és habitual de la lectura busquen el llibre concret, no sé si necessiten tantes coses com nosaltres.
Deus ser dels que quan viatgen entren a les llibreries.
Sí, ja no m’hi deixen entrar. Perdia molt de temps. Però sí, encara hi entrem. Tinc la sort que a la Natàlia també li agrada i llavors hi anem junts. I a les botigues de discos també, que també s’han anat perdent. En els viatges és bonic entrar-hi sempre.
A casa deus tenir els llibres ordenats com a la llibreria.
No, a casa hi ha més desordre. És com un diari: es van acumulant per ordre d’arribada. Vam canviar unes habitacions i els Foster Wallace els vaig ajuntar tots. I 5 o 6 autors de qui tenia bastants llibres també els vaig ajuntar tots, una cosa que feia 25 anys que volia fer i encara no havia fet. Però els altres segueixen l’ordre de lectura.
Quins són aquestes autors que tens agrupats?
Del Foster Wallace en tinc un prestatge, Vila-Matas també tinc bastant cosa, en Cormac McCarthy m’agrada molt. En DeLillo també en tinc mig prestatge. Vaig fer un prestatge de cultura popular.
No sé si recordes fa uns anys que anunciaven la fi del llibre en paper perquè es veu que llibre electrònic ho arrasaria tot i no s’ha acomplert.
Per sort no.
Han conviscut els dos formats.
Crec que passada l’apocalipsi aquesta, tot s’ha anat ressituant i ha acabat trobant la seva funció. Ja està bé el llibre electrònic, fa la seva funció, però seguim essent humans.
Necessitem tocar.
Tocar o sentir i aquesta cosa de les emocions. L’únic argument que segueix guanyant el llibre digital és amb l’ecologia, però amb tota la resta la gent continua essent humana i necessita aquesta calidesa que la pantalla no té. Clar que si ets un viatjant o un comercial, el llibre digital et fa una funció d’espai i de pes que és més còmode. El llibre i el paper ens vénen gairebé de la prehistòria i està bé que hi vagin essent.
I per tant ho tenim molt interioritzat.
És una cosa com física de l’evolució humana.
I has anat a parar al carrer de la Riera. Un carrer que els vigatans diuen, jo sóc de Barcelona, havia sigut molt important amb molts comerços. Ara s’està revifant.
Suposo que són cicles que van tenint les ciutats. Jo no sóc del barri però entren veïns que m’expliquen coses, em diuen que estan contents que el carrer torni a despertar, que torni a haver-hi la llum que fan els aparadors de les botigues a la nit. En realitat és com un cicle perquè si passen aquestes coses, també hi va gent, i si hi ha gent, va bé per les botigues i els veïns estan contents perquè el carrer té com una espècie d’alegria.
Una cosa porta a l’altra.
Sí que suposo que són cicles que tenen les ciutats. Per la raó que sigui hi ha coses que s’apaguen i per la raó que sigui es tornen a despertar. L’altre dia em van dir que al local de més amunt s’hi posaran uns nois joves amb un taller de joieria. Són immobles antics d’uns metres, els preus no són cap bestiesa.
Ara mateix quin llibre estàs llegint o ets com jo que llegeixes en paral·lel?
Acostumo a ser bastant ordenat, fins que no n’acabo un, no en començo un altre perquè llavors em despisto molt. Ara estic llegint una noia que és traductora, la Marta Rebón, que explica coses de les ciutats on ha estat. Parla molt dels autors russos. “La ciudad líquida” és una barreja de biografia amb assaig. Explica com ella comença a estudiar llengües eslaves a la Universitat de Barcelona, una carrera molt residual. De molt jove comença a anar a Rússia. Passa molt de temps a Sant Petesburg, va seguint, suposo que mentre va traduint, les petjades del Dostoievski.
I quin llibre em recomanaries per acabar?
Avui m’ha arribat, i m’agradaria que fos el següent quan acabi aquest, el de la Irene Solà, per exemple.
Premi Documenta 2017, Els dics.
Té molt bona pinta. És el que m’agradaria llegir després.
I que el presentarem aquí a la Foster & Wallace.
Sí, és veritat, amb tu, no? Hi ha una altre assaig també que és el viure sol a les grans ciutats. També té molt bona pinta. Aquest també tenia moltes ganes de llegir-lo. Pensava, faràs un especial ciutats, un darrera l’altre. Però entremig em sembla que hi posaré aquest de la Irene Solà que també em ve molt de gust de llegir.
Narrativa.
Vaig barrejant assaig i narrativa.
Bàsicament són els gèneres que llegeixes, assaig i narrativa.
Sí.
Novel·les gràfiques.
M’agrada però no la sé llegir. Fa molts anys que em passa. Me’n compro però no sé seguir el fil. Suposo que perquè la cosa visual, molt cine i tanta tele, també m’ha espatllat una mica i no té la cosa que té la novel·la, que té molta lletra, i no sé funcionar en l’entremig.
Llegir i mirar.
Una cosa o l’altre. Em costa llegir-ho, dec estar defectuós de fàbrica. Però hi ha coses molt maques de novel·la gràfica i m’agrada molt tenir-ne i vendre-la, però com a lector em costa seguir la narrativa.
Ets lector, llibreter i també autor del llibre Jo, que és un recull de retalls de la premsa. El teu treball es basa molt en això.
Sí, el treball que havia fet abans d’obrir la llibreria, perquè després no tinc temps, era molt això de la reutilització de les imatges, els missatges, aquesta cosa que ens ve molt dels mitjans de comunicació. Aquesta realitat que ens creen i que ens acaba envoltant. I això és el que té tenir amics editors que es van entossudir que s’havia d’editar alguna cosa.
Addiciones porquesí.
Per saber la realitat del món diuen que no s’han de llegir mitjans de comunicació sinó llibres gruixuts. Hi està d’acord?
Segurament els llibres gruixuts et donen molts més matisos que no ens donen els mitjans. Sobretot les notícies del dia a dia, que és tot molt sec, molt dur i molt fred. Amb els llibres gruixuts tens les emocions i els sentiments, hi ha molta més cosa.




dijous, 12 d’abril de 2018

infern sense paradís


RAFAEL ARGULLOL
Infern sense paradís
Ara
8|4|2018

Si un escriptor ha estat controvertit, i directament detestat per molts, ha estat Louis-Ferdinand Céline. Antijueu, col·laboracionista, traïdor, Céline és un dels exemples més repetits quan s’al·ludeix al contrast entre art i vida. Perquè cap amant de la literatura pot negar que el “sinistre” Céline és autor de textos admirables i d’una de les obres mestres de la novel·la del segle XX, Viatge al fons de la nit. No és contradictori: a ningú se li exigeix admirar el personatge encara que la seva obra sigui admirable. En aquest sentit, per descomptat, no estic d’acord amb cert moralisme contemporani que exigeix condemnar les obres d’autors condemnables.
D’altra banda, Céline era perfectament conscient de la seva pròpia condemnació i els seus protagonistes són sempre éssers sense esperança. Des d’aquesta perspectiva el seu nihilisme és brutal i aparentment absolut. Viatge al fons de la nit és un pelegrinatge per l’infern en el qual no cal esperar, a l’altre costat del túnel, un paradís i ni tan sols un purgatori. Bardamu, el protagonista, va descendint de cercle en cercle al fons de la misantropia i de la desesperació. L’home seria el gran culpable tret que s’ignorés l’encara superior culpabilitat de la naturalesa. Céline dibuixa un univers patològic.
No obstant això, ho dibuixa amb tant mestratge que sovint produeix en el lector l’efecte oposat al que sembla buscar. Hi ha una estranya llum en tanta foscor. I la intuïm a través d’una ironia negra, salvatge, que en lloc de fer-nos odiar l’humà ens fa endinsar-nos compassivament en la nostra pròpia fragilitat com a homes. I és que en el llenguatge estripat de Céline -un autèntic revolucionari en l’ús literari de l’idioma- reconeixem una mica del nostre propi itinerari pel costat fosc de les coses. Céline és dur, antipàtic, tallant, però simultàniament té alguna cosa entranyable, és gairebé delicat. Aparenta no voler esperar gens i, al mateix temps, té la secreta disposició del que ho donaria tot per una mica d’esperança.

______________
P.S.: Viatge al fons de la nit, lectura del club, gener del 2012. Una novelassa, al meu parer. Aquí, tots els apunts que li vam dedicar.