dissabte, 21 d’octubre de 2017

les biblioteques de giai-miniet


L'arrivée des choses noires.
Entreprise sans nom.

Marc Giai-Miniet nació en 1946 en Trappes, Francia, donde vive y trabaja. Estudió en l‘ Ecole Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París, y crea cuadros increíblemente detallados en miniatura con estructuras de multiniveles separados que nos dan una vista fascinante de lo que está sucediendo en el interior. La serie, llamada “Les boîtes”, muestra cuadros dentro de cuadros, elaborados con una minuciosidad artesana, en los que combina literatura y un discurso próximo al rodaje cinematográfico, para mostrarnos estanterías con libros apilados, paquetes cubiertos de polvo, archivos…todo enmarcado en una atmosfera gótica y surrealista...

 Las minibibliotecas de Giai-Miniet. IberLibro. com. 22|2|2013.

Aquí, la resta de les Boîtes d'en Giai-Miniet.

divendres, 20 d’octubre de 2017

orelles de dickens


«Hi havia alguna cosa en aquell home, en les faccions del rostre que vaig entreveure a la llum erràtica de la llanterna, que em feia rumiar. I tot de cop, ho he vist clar. En Lars era aquell Lars que encara tenia deu anys quan el vaig veure per última vegada, i que ara ja deu rondar els seixanta. Si això passés en una novel·la, m'irritaria profundament. Sóc un bon lector, jo, he llegit molt, sobretot els darrers anys però abans també, i tant, reflexiono sobre el que llegeixo i aquesta mena de casualitats sempre resulten forçades en un llibre, o almenys a les novel·les modernes, i a mi em costen molt d'empassar. Podria funcionar en una novel·la de Dickens, però amb les novel·les de Dickens sempre tens la sensació de llegir la balada d'un món extingit, on al final tot es resol com una equació i l'equilibri perdut es recompon per a satisfacció dels déus. Un consol, potser, o una protesta contra un món que ha sortit de mare; però ara les coses ja no van així, el meu món no és aquell i no tinc cap simpatia per la gent que creu que el destí governa les nostres vides. Es lamenten, se'n renten les mans i volen que els compadeixis. Jo crec que cadascú es crea la pròpia vida, en tot cas he pogut crear la meva, per bé o per mal, i n'assumeixo tota la responsabilitat. Ara bé, amb tots els llocs que hi ha al món, ¿com és que he hagut d'anar a petar aquí?» P. 69
«Faig la feina, em poso un jersei, un parell de mitjons i m'assec a la taula de la cuina amb una copeta d'aiguardent i les últimes pàgines d'Història de dues ciutats. La vida de Sydney Carton s'acosta al seu final, la sang corre pertot arreu al seu voltant, veu la guillotina que no para a través d'un vel vermell, els caps cauen al cistell fins que s'omple i és substituït per un altre, i les dones, tot fent mitja a primera fila, van comptant, dinou, vint, vint-i-un, vint-i-dos, i ell fa un petó a la dona que té al davant a la cua i li diu adéu, ens retrobarem en un país on no existeix el temps ni la tristor com aquí, i aviat només queda ell i murmura, adreçant-se a si mateix i al món: "This is a far, far better thing than I have ever done." Vés a contradir algú que es troba en una situació com la seva. Pobre Sydney Carton. He de dir que és una lectura realment estimulant. Somric sol, m'emporto el llibre a la sala i el poso al seu lloc, a la lleixa, entre els altres llibres de Dickens; torno a la cuina, buido la copeta d'un glop, apago el llum de damunt dels fogons, torno al dormitori i em fico al llit. Caic rodó, abans que el cap toqui el coixí.» P. 169
«Li explico que també escolto la ràdio, que quan em quedo a casa l'escolto tot el matí, i al vespre llegeixo, tinc un ventall variat de lectures però quasi sempre cau un Dickens.
Aleshores ella esbossa un somriure pur, sense ulls enterbolits ni arestes a la veu.
—Sempre llegies novel·les de Dickens quan eres a casa —diu. Ho recordo perfectament. T'asseies a la teva butaca i desapareixies d'aquest món, i jo venia, t'estirava pel braç i et preguntava què estaves llegint; d'entrada era com si no em reconeguessis, però després em contestaves, Dickens, amb ulls seriosos, i jo pensava que llegir Dickens devia ser molt diferent de llegir altres novel·les: que era una cosa poc normal, que potser no tothom ho feia, o almenys a mi m'ho semblava. Jo ni tan sols havia entès que Dickens era el nom de qui havia escrit el llibre que tenies a la falda. Em pensava que era una classe especial de llibres que només nosaltres teníem a casa. Recordo que de vegades llegies en veu alta.
—¿De veritat?
—Sí, de veritat. Era David Copperfield, ho vaig descobrir més tard, quan ja era gran i el vaig voler llegir jo sola. En aquells temps, no et cansaves mai de llegir David Copperfield.
—Fa molt que no el llegeixo, aquest.
—Però segur que el tens aquí.
—¡I tant que el tinc!
—Doncs l'hauries de tornar a llegir ara, trobo —repenja la barbeta a la mà i el colze a la taula i recita: —"Si seré jo l'heroi de la meva pròpia vida o bé aquest títol recaurà en algú altre, aquestes pàgines ho diran..." —i torna a somriure abans d'afegir: —Sempre em va semblar que era un començament una mica sinistre perquè obre la porta a la possibilitat que nosaltres no siguem necessàriament els protagonistes de les nostres vides. Jo no entenia com era possible una cosa tan sinistra, una mena de vida espectral en què jo no podia fer altra cosa que observar què feia qui m'havia pres el lloc i potser odiar-lo, i molt, i envejar-lo, però sense poder fer-hi res perquè era com si en algun moment m'haguessin arrencat de la meva vida, com del seient d'un avió, així m'ho imaginava, i hagués sortit volant i flotés lliurement per l'aire sense poder tornar enrere, mentre algú altre ocupava el meu seient amb el cinturó de seguretat posat, malgrat que era el meu seient i jo tenia el bitllet a la mà.
No m'és gens fàcil respondre. Jo no sabia que tingués aquests pensaments. No me n'havia dit mai res, però pot ser que tingui una explicació ben senzilla, com per exemple que jo no fos a casa quan ella tenia la necessitat de parlar-ne, però ella no sospita la quantitat de vegades que he pensat exactament el mateix, quantes vegades he llegit les primeres ratlles de David Copperfield i he hagut de seguir, pàgina rere pàgina, quasi petrificat pel terror que al final les coses no vagin com han d'anar, i sempre hi van, però sempre passava molta estona abans no em sentia segur. En el llibre, és clar. En la realitat, la cosa és diferent. En la realitat el que passa és que no he tingut el valor de formular a en Lars la pregunta palmària: ¿Vas ocupar el meu lloc? ¿Vas viure uns anys que pertanyien a la meva vida?» P. 203

Per Petterson. Sortir a robar cavalls. Traduït per Carolina Moreno. Club Editor, 2016.

_______________
P.S.: Orella. Senyal que es fa en doblegar la punta d'una pàgina.


dijous, 19 d’octubre de 2017

la biblioteca de companys


La insospitada biblioteca del president Lluís Companys
El polític que va proclamar l’Estat català el 1934 es va endur part dels seus llibres a l’exili a França. La majoria de les obres estan escrites en castellà i se’n desconeixia l’existència
Margot Molina
El País
14|10|2017

El retrat del polític impulsiu, bon orador però no gaire conreat, de discurs incendiari i construït sobre tòpics que fan els historiadors del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys es relativitza després de fer un cop d’ull a la seva, fins ara, desconeguda biblioteca. Els escrits de Ciceró, la primera edició completa del Quixot en francès, Les mil i una nits editada el 1858, Le comte de Monte-Cristo en una versió amb il·lustracions de 1852, les obres completes de Lope de Vega, Episodios nacionales de Pérez Galdós, Páginas escogidas de Azorín, Jacinto Benavente, Emilia Pardo Bazán, els poemes de Gabriel y Galán… Són alguns dels 250 llibres que van pertànyer a Lluís Companys (el Tarrós, 1882 - Barcelona, 1940) i que ofereixen un perfil molt diferent del polític que va proclamar l’Estat català dins de la Segona República Federal Espanyola el 6 d’octubre del 1934 i que, després de ser indultat i tornar a ser president durant la Guerra Civil, va ser capturat a França per la Gestapo i afusellat pel règim de Franco el 1940, un dia com avui de fa 77 anys.
Tan diferent com que les tres quartes parts d’aquests títols, segurament els seus llibres més estimats, ja que Companys va haver d’abandonar Barcelona la matinada del 24 de gener del 1939 rumb a París amb el que va poder emportar-se en un cotxe, estan en castellà i retraten un home culte que apreciava l’espanyol. “Són els llibres que es va endur quan es va exiliar i aleshores un tria el que més aprecia”, comenta la persona propietària de la biblioteca, que demana mantenir-se en l’anonimat. El conjunt el va vendre un nebot de Carme Ballester, la segona esposa de Companys, el 2010 a Saint-Malo, a la Bretanya francesa....

Aquí, la resta de l'article.


MASSIMILIANO MINOCRI


dimecres, 18 d’octubre de 2017

la cabina



L’última cabina telefònica serà un punt d’intercanvi de llibres
Els veïns de Sant Genís dels Agudells ho han decidit en votació popular
La darrera cabina telefònica tancada que queda a la ciutat, ubicada al carrer del Lledoner, es convertirà en un punt d'intercanvi de llibres. Això és el que han decidit els veïns de Sant Genís dels Agudells que han participat en una votació convocada per l'associació de veïns del barri i l'Ajuntament.
Betevé
16|10|2017

En la votació hi han participat 93 persones i l'opció guanyadora, amb 28 vots, ha estat utilitzar la darrera cabina telefònica tancada de la ciutat com a punt d'intercanvi de llibres. La segona opció, que ha obtingut 25 vots, pretenia convertir-la en un telèfon per al civisme. I una última opció, que ha rebut 24 vots, demanava que es transformés en un punt de connexió wifi. Hi hagut tres vots en blanc i cinc de nuls.
Punt de fumadors o la cabina de Superman
També hi havia la possibilitat de fer propostes obertes i les més curioses han estat crear un punt de fumadors o convertir-la en la cabina de Superman. En l'escrutini, també s'han trobat sis vots que demanaven conservar-la com a cabina de telèfon.
Està previst que a principis del 2018 la cabina es traslladi a un lloc més visible, a la plaça de Meguidó, davant del Centre Cívic Casa Groga. Xavier Civit, de l'Associació de Veïns de Sant Genís dels Agudells explica que la intenció és que tingui un horari d'ús concret. "Es va plantejar que el més convenient seria que funcionés amb l'horari del centre cívic, i aleshores, a la nit, quan tanqui a les 10 del vespre tancar també la cabina fins al dia següent, a les nou del matí”.
Ara només queda pendent que l'Ajuntament signi, abans de finals d'any, el conveni de cessió de la cabina amb Telefónica.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

som el que llegim, també


Jean Rhys. Voyage in the Dark.

«Tot escriptor és un lector abans de ser escriptor. Sempre he llegit molt. Mai no he parat de llegir. No pot haver-hi un escriptor aliè a la tradició, la seva tradició particular i la tradició de la literatura del món. Veuràs que a la pàgina del copyright identifico de l’origen d’una frase de Sortir a robar cavalls. L’he hagut d’identificar perquè no és meva. És de Jean Rhys. Adoro Jean Rhys. Crec que és una de les grans autores del segle passat. I una mica més i la seva extraordinària vida no li hauria permès fer la seva obra. Una nit, mentre escrivia Sortir a robar cavalls, me’n vaig anar a dormir en un moment problemàtic del capítol 17. Em faltava una frase per començar el capítol. En despertar-me ja tenia la frase al cap, però no era meva. No recordava de qui era la frase i me la repetia una i altra vegada.
Vaig anar a la sala on tinc la biblioteca i vaig repassar els lloms dels llibres als prestatges fins que vaig trobar Voyage in the Dark. Què havia de fer? Posar la frase a la meva novel·la. Som el que llegim i el que escrivim. El que hem llegit forma part de nosaltres. Martin Eden, de Jack London, em va ensenyar el poder de la literatura i encara és amb mi. Com Hemingway i molts altres, Jayne Anne Phillips, Joseph Conrad...»

SAM ABRAMS. Entrevista a Per Petterson. Avui Cultura. 18|12|2016.

_____________________
P.S.: Així és com comença el capítol 17 de Sortir a robar cavalls, en versió de Carolina Moreno:
«Era com si hagués caigut un teló i tot el que jo havia vist i conegut hagués quedat colgat. Era com començar la vida de cap i de nou. Els colors eren diferents, les olors eren diferents, els sentiments que deixaven una empremta profunda eren diferents. No es tractava només de la diferència entre calor i fred, llum i foscor, lila i gris, sinó que la diferència raïa en la meva manera d'estar espantat i d'estar content». 
Torna a repetir el fragment (íntegre) dues pàgines després.


dilluns, 16 d’octubre de 2017

a la solapa


JOSEP M. RIPOLL
Tria personal
Serra d’or
Núm. 686, febrer 2017

De vegades, les frases que s’inclouen a la contracoberta o a la solapa d’un llibre són propaganda pura segons la qual aquell volum és imprescindible; d’altres, però, donen una idea ajustada d’allò què hi trobarem. Aquest últim cas és el de Sortir a robar cavalls, cinquena novel·la del noruec Per Petterson, publicada al seu país el 2003 —després n’ha publicat dues més— i traduïda ara al català després d’haver-ho estat a una cinquantena de llengües. En efecte, a la solapa del volum s’hi enumeren els grans temes presents en la seva narrativa: «La infantesa, els vincles familiars, la relació amb el paisatge, la pèrdua i la memòria com a gran constructora
No es podia dir millor.
En efecte, en aquesta obra sòbria, vitalista i melancòlica alhora, assistim als records en primera persona d’un protagonista ja vell, que viu sol en plena muntanya, a l’entorn de la relació que d’adolescent havia tingut amb el seu pare, que just quan aquesta relació sembla més càlida abandona la família sense, pràcticament, explicacions. Una altra relació important és la que aquest narrador i protagonista estableix amb el seu veí, amb qui s’havien conegut de petits i l’existència del qual està marcada per haver matat involuntàriament el seu germà bessó en la infantesa. Més que la història o les històries en si, però —de construcció impecable, val a dir-ho—, allò que és fonamental és l’atmosfera, les sensacions sovint físiques que l’autor aconsegueix transmetre, l’ambient sempre relacionat amb el contacte amb la naturalesa, la subtilesa en recrear els mecanismes de la memòria, o la sobrietat en la narració, que no es recrea en la descripció dels sentiments —que els personatges no expressen directament—, però que els transmet d’una manera implícita. Petterson reflecteix així, d’una banda, l’univers propi del seu país, avesat a la vida en solitud entre muntanyes i a la parquedat a l’hora d’expressar emocions, però també reprèn, de l’altra, alguns dels grans motius de la literatura universal, assenyaladament el pas del temps i la complexitat dels lligams familiars —són significatives sobre això les referències a Dickens, un autor aparentment tan diferent—. Alternant el descobriment juvenil del món amb l’actitud reflexiva de la vellesa, la novel·la sembla anar-se construint a ella mateixa a mesura que avança, talment el riu que transporta els troncs tallats pel protagonista i el seu pare; i flueix amb la mateixa cadència natural, en un estil evocador i enormement precís que la traductora, Carolina Moreno, ha recreat amb una riquesa extraordinària. Una novel·la magnífica.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

dissabte, 14 d’octubre de 2017

espais d'experimentació


Les biblioteques de Terrassa es converteixen en espais d'experimentació amb «BiblioLab»
El programa vol fomentar la creativitat en camps com la tecnologia, la ciència, l'art o la literatura
Nació digital
7|10|2017

Les biblioteques són molt més que un lloc on anar a estudiar la setmana abans dels exàmens finals. O, almenys, a Terrassa s'ho proposen. La Xarxa de Biblioteques Municipals posa en marxa, a partir d'aquest mes d'octubre i durant tot el curs, el projecte BiblioLab. Hi participaran cinc espais de la ciutat: la Biblioteca Central i les dels districtes dos, quatre, cinc i sis, amb activitats adreçades a tots els públics.
Sota el lema "crea-experimenta-innova", els tallers BiblioLab posen a les persones usuàries al centre de la biblioteca, convidant-les a generar i compartir coneixement a partir de l'experimentació i la innovació en camps com la tecnologia, la ciència, l'art o la literatura. L'objectiu màxim és convertir la casa dels llibres en laboratoris on els usuaris en seran els científics.
D'aquesta manera, la BCT Xarxa vol fomentar la creació i la creativitat de la ciutadania, "habilitats de gran valor en el desenvolupament de les persones en àmbits com l'educació, la cultura i l'emprenedoria". El programa es basa en criteris com l'equitat d'accés, la sostenibilitat econòmica, l'eficiència, o la qualitat de servei i la pertinença.
BiblioLab té uns objectius molt concrets. En primer lloc, impulsar el desenvolupament individual i col·lectiu a través de l'aprenentatge dinàmic, la creativitat i la innovació. També pretén oferir accés a la ciutadania a les tecnologies de la creació i la fabricació digital; situar l'experimentació en el centre del model d'aprenentatge impregnant l'accés al coneixement de manera transversal i fomentar la participació de la comunitat de forma activa.
Tot això respon a la voluntat per part de l'Ajuntament d'incrementar el valor social de les biblioteques públiques, obrint el seu enfocament i erigint-se en "un agent actiu que treballa i investiga en les noves formes de producció de coneixement i informació, tot acompanyant les persones usuàries en l'adaptació als canvis que es produeixen.

divendres, 13 d’octubre de 2017

orelles

«Poso la ràdio. Enganxo les notícies del matí a mitges. Granades russes plouen sobre Grozny. Ja hi tornen a ser, però no guanyaran mai, a llarg termini no, fins i tot jo ho sé. Tolstoi ja ho va explicar a Hadji Murat, i això que la novel·la té cent anys En realitat, no s'entén que els grans estats no hagin après la lliçó, que no entenguin que al final seran ells que acabaran dissolent-se. Però, i tant que es pot arrasar Txetxènia. Avui és un pèl més fàcil que fa cent anys.»
Per Petterson. Sortir a robar cavalls. Traduït per Carolina Moreno. Club editor, 2016. P. 119.

_______________
P.S.: orella Senyal que es fa en doblegar la punta d'una pàgina.

dijous, 12 d’octubre de 2017

llegir a les sèries



Com si fos ahir. Capítol 18. Emès el dilluns 9|10|2017. 


dimecres, 11 d’octubre de 2017

semproniana



«El restaurant Semproniana (Rosselló, 148) d'Ada Parellada inaugura aquest mes una nova etapa marcada per la literatura. Des del 24 d'octubre i de manera indefinida, organitzarà regularment sopars que inclouran tertúlies literàries en què es debatrà sobre poesia, novel·la o assaig. Els comensals (un màxim de 30) tindran l'oportunitat de xerrar cara a cara amb destacats artistes catalans.
L'activitat costarà entre 20 i 35 euros. El 24 d'octubre que ve el convidat serà Jordi Puntí.
Aquesta nova línia del restaurant, que portarà per nom Lectures comestibles, ha sigut creada conjuntament per la cuinera Ada Parellada i la periodista gastronòmica Ada Castells. L'objectiu és unir literatura i gastronomia al Semproniana, a l'espai del qual hi va haver antigament l'editorial Miquel durant uns 60 anys.
[...] INICI AMB POESIA/Els primers dimarts de cada mes es dedicaran a la poesia a partir del 7 de novembre. Aquest dia, els poetes Josep Pedrals, Gerard Altaió, Eduard Escoffet i Martí Sales inauguraran una vetllada que es dirà Cartilla de raciocini. El dia 7, l'escriptor i poeta Xavier Theros serà el protagonista de la conversa i de l'àpat. Theros va guanyar al gener el Premi Josep Pla de prosa en català amb La fada negra.
«El nom Cartilla de raciocini fa al·lusió a un espai de trobada on pensar i ajudar-nos a fer preguntes», destaca Pedrals. «Intentem convidar gent molt interessant per parlar d'art, vida i actualitat», afegeix.
Pedrals, Altaió, Escoffet i Sales fa temps que es reunien una vegada al mes al restaurant Semproniana. «Tot va començar com una tertúlia entre amics. En un moment donat, vam decidir fer-les públiques», relata Pedrals...»

Beatriz Pérez. El restaurant més literari. El Periódico. 10|10|2017.




dimarts, 10 d’octubre de 2017

la història i la vida


Hi ha gent que s’adapta bé a la incertesa d’aquests dies. Tornem a Casablanca : “On eres aquest matí? No ho recordo, fa massa temps. Què faràs aquesta nit? No faig mai plans amb tanta antelació”.
Jo soc en part d’aquests, i això que la meva generació va viure la certesa d’una vida ordenada gairebé com una imposició social. Després la precarietat ha anat fent forat i la convivència amb la incertesa ja és molt més general. Si cal, avui vaig a la manifestació, i demà em quedo a casa a pintar, o a fer números... És com aquella entrada dels diaris de Kafka, del 2 d’agost del 1914, que diu: “Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda he anat a nedar”. És un contrast brutal, de la història i el món privat...

«Em costa molt concentrar-me, aquests dies». Antoni Bassas entrevista Jordi Puntí. Ara. 7|10|2017. 




dilluns, 9 d’octubre de 2017

noruega, un país ple de bons escriptors


JORDI NOPCA
Noruega, un país ple de bons escriptors
Ara llegim
29|10|2016

El sextet autobiogràfic La meva lluita, de Karl Ove Knausgård, és un dels fenòmens que han dividit la comunitat literària internacional. Els entusiastes destaquen la meticulositat de la prosa i la profunditat de l’aproximació autobiogràfica de l’autor noruec. Els detractors consideren que l’anomenada slow literature no funciona, com a mínim en les grans dosis que proposa Knausgård: cadascun dels sis llibres -encara en procés de publicació en la majoria de les 22 llengües a les quals està sent traduït- supera les 500 pàgines. 
[...] Les lletres noruegues no s’han d’identificar només amb Knausgård. Encara que sigui una literatura de dimensions reduïdes, adreçada a un país de 5,2 milions d’habitants, ha sigut recompensada en tres ocasions amb el premi Nobel de literatura. El van rebre Bjørnstjerne Bjørnson el 1903, Knut Hamsun el 1920 i Sigrid Undset el 1928. Fa anys que a les travesses del Nobel hi ha entrat el dramaturg Jon Fosse -que, per força, és comparat amb un precedent il·lustre, Henrik Ibsen-; així i tot, Noruega és un país on abunden els novel·listes. N’hi ha que es dediquen al thriller, com els supervendes Jo Nesbø, Karin Fossum i Anne Holt; d’altres han fet fortuna amb la divulgació filosòfica -com és el cas de Jostein Gaarder i El món de Sofia, del qual es van vendre 40 milions d’exemplars-, i n’hi ha que s’han especialitzat en el reportatge narratiu, com Åsne Seierstad i Erika Fatland. Entre els autors més literaris destaquen Dag Solstad, Kjartan Fløgstad, Kjersti Annesdatter, Carl Frode Tiller i Per Petterson.
[...] Amb una trajectòria de gairebé tres dècades, Per Petterson (Oslo, 1952) ha convertit l’exploració dels vincles familiars en el gran tema que recorre totes les seves novel·les. Club Editor va publicar Maleeixo el riu del temps el 2009, un any després que sortís en noruec. Allà, un jove pare de família que s’acaba de separar de la dona passa uns dies a Jutlàndia amb la mare, a qui acaben de diagnosticar un càncer. “La meva mare va tenir el mateix tipus de càncer i va sobreviure, però no li va servir de gaire -explica Petterson-. El 1990 va morir en un accident de ferri amb el pare, un germà i una neboda. Va ser una tragèdia nacional en què van morir 159 persones”. Un accident semblant al que van patir els familiars de l’escriptor és el punt de partida de I kjølvannet  (Despertant-se, 2000), tot i que l’acció ràpidament es distancia de l’autobiografia. “Aquella novel·la va acabar tractant d’una relació dolorosa entre un pare i un fill -fa memòria-. No havia planificat res, perquè escric des de la intuïció. El pare i el fill del llibre són poc comunicatius, i les coses importants no se les han dit. Ja no hi ha res a fer. És una novel·la dura. No vaig poder escriure-la fins gairebé deu anys després de la tragèdia”.
En aquells moments, Petterson s’acostava als 50 anys, i les seves novel·les havien tingut una repercussió internacional moderada. L’esclat arribaria amb Sortir a robar cavalls (2003), inèdita en català fins a l’edició actual de Club Editor: a partir del premi IMPAC 2007 -un dels més ben dotats del món: 100.000 euros-, editors de tot el món es van interessar per publicar-lo, i ara per ara es pot llegir en 51 llengües, una fita que pocs escriptors assoleixen. Podrien ser 52 aviat: “Estem parlant amb una editorial iraniana”, avança Petterson.
Sortir a robar cavalls és una novel·la poderosa, subtil i corprenedora, estructurada amb una precisió admirable al voltant de dos moments: el 1999, quan el Trond viu sol i retirat en una cabana, i el 1948, durant l’estiu que va passar amb el seu pare quan tenia 15 anys. “Volia que fos un llibre amb llum, en el qual pare i fill s’estimessin des del principi i fins al final. No tenia cap altra aspiració -explica-. El punt de partida me’l va donar el meu sogre, un dia que vam començar a parlar a casa seva. Em va dir que durant la Segona Guerra Mundial vivia en una cabana al sud de Noruega que quedava a prop d’un riu que venia de Suècia i, després d’un breu trajecte pel nostre país, tornava a Suècia. De la manera com me’n va parlar em vaig adonar de seguida que eren un lloc i un moment importants per a ell. Li vaig demanar que no m’expliqués res més. Volia pensar-hi a fons. Aquell dia, tornant a casa, em vaig adonar que ja tenia escenari per a la pròxima novel·la. Una mica més endavant, el meu millor amic em va dir: «¿T’he explicat mai quan sortia a robar cavalls?» I li vaig respondre: «Calla! No en vull saber res!» Va ser així com vaig trobar el títol”.
Petterson es va posar a escriure, i mentre anava avançant es va adonar que la resistència clandestina als nazis durant la Segona Guerra Mundial tindria un paper important en l’acció. “Vaig saber que havia de parlar-ne perquè els pares del Trond i el Jon són incapaços de mirar-se als ulls. Per què passava això? Es tractava d’investigar-ho”, diu. Per a Petterson, una novel·la implica “anar seguint els personatges i estrenyent el seu camí”. No és un autor interessat a fer autoficció ni autobiografia. “Els sentiments i les emocions que explico han de ser reals, però no necessàriament han de venir de la meva vida”, diu. Sortir a robar cavalls és una novel·la. “El debat entre literatura real i literatura de ficció em sembla absurd, i a Noruega encara és obert -diu-. Espero que aviat tornem a parlar de les qualitats intrínseques dels llibres i deixem de banda si les coses terribles que hi llegim van passar de veritat o no. Quina importància té?”...


diumenge, 8 d’octubre de 2017

dissabte, 7 d’octubre de 2017

una llegenda hassídica


La leyenda decía que, en cierta ocasión, en las afueras de un poblado, unos judíos estaban al final del sabbat, sentados todos en el suelo, en una mísera casa, y eran todos del lugar, salvo uno, a quien nadie conocía: un hombre especialmente mísero, haraposo, que permanecía acuclillado en un ángulo lóbrego...La conversación en la desventurada casa, que había ido hasta entonces girando sobre muchos temas, terminó desembocando en una pregunta que complacía a todos los judíos allí reunidos: ¿cuál sería el deseo que cada uno formularía si supiera que podría verlo realizado? Uno dijo que quería dinero; el otro, un yerno; el tercero, un nuevo banco de carpintería, y así a lo largo del círculo. Después de que hubieran hablado todos, aún faltaba el haraposo acuclillado en su rincón oscuro. De mala gana y vacilando, al ver que insistían tanto en preguntarle, respondió así a los reunidos: «Quisiera ser un rey poderoso y reinar en un vasto país, y hallarme una noche durmiendo en mi palacio y que desde las fronteras irrumpiese el enemigo y que antes del amanecer los caballeros estuviesen frente a mi castillo y que nadie ofreciera resistencia y que yo, despertado por el terror, sin tiempo siquiera para vestirme, hubiese tenido que emprender la fuga en camisa y que, perseguido por montes y valles, por bosques y colinas, sin dormir ni descansar, hubiera llegado sano y salvo hasta este rincón. Eso querría».  Los otros se miraron desconcertados y le preguntaron qué hubiera ganado con ese deseo. «Una camisa», respondió.

Enrique Vila-Matas. Mac y su contratiempo. Seix Barral, 2017. P. 173.