dilluns, 15 de gener de 2018

el nom del traductor a la coberta


ISABEL SUCUNZA
El nom del traductor a la coberta
La llança
8|1|2018

Quan una reivindicació s'allarga massa en el temps corre el risc d'acabar sent una simple queixa, un costum que de tant repetir-lo esdevé cua de frase que ja ni tan sols s'escolta.
Acabo de tancar l'última pàgina d'un llibre la lectura del qual ha fet que em reafirmi en una convicció que ja tenia: no podem deixar que la reivindicació de simplement figurar als llibres en lloc visible que de fa temps repeteixen els traductors literaris, acabi convertint-se en cantarella que, lluny d'aconseguir ser escoltada, els acaba, a sobre, pintant com a ploramiques.
El llibre al qual em refereixo és En la ciudad líquida, de Marta Rebón (ed. Caballo de Troya, 2017). Que no us soni el nom de l'autora quan en moltes llibreries heu vist sobre les taules edicions més o menys recents de llibres de Pasternak, de Dostoievski, de Grossman, de Txèkhov... tots ells traduïts per ella, és només una prova de quanta raó tenen els traductors en reivindicar allò que és seu.
Però és que no és només que Rebón sigui una de les traductores del rus al castellà i al català més actives dels últims anys (i dic els últims anys per centrar-me només en els seus anys de mestria, que això de la traducció, com totes les arts, és una feina de perfeccionament progressiu), és que Rebón, en aquest llibre que ara sí signa com a autora aconsegueix explicar, potser sense pretendre-ho (no està escrit en to de reivindicació aquest llibre), com el seu és un ofici que es construeix a base de domini de l'idioma i davant l'escriptori, a cop de pràctica, sí, però també a força de viatges, d'estudi, d'aprofundir en la literatura, en els autors, de no conformar-se amb la lectura de les seves obres, sinó de fer l'esforç de contextualitzar-les, d'anar més enllà, d'indagar en el moment polític, artístic, econòmic de l'entorn social al qual van ser escrites.
Llegint En la ciudad líquida, de Rebón, es descobreix que si allò que determina que un llibre sigui una obra mestra literària és la capacitat del seu autor per destil·lar un moment històric, social, aconseguint oferir un retrat humà universal, el que fa que la seva traducció sigui també peça mestra és que el traductor ha sabut resseguir el camí contrari: de l'essència ha anat al que era comú, ordinari, al que aquell autor va compartir amb els seus conciutadans, per després aconseguir transmetre de bell nou en un altre idioma, a una altra gent d'una altra època i d'un altre país l'essència de l'obra original en tota la seva plenitud.
He al·lucinat.
El nom del traductor a la coberta. Ja. Ben gros. A tots els llibres.

diumenge, 14 de gener de 2018

dissabte, 13 de gener de 2018

la scugnizzeria


LORENA PACHO
Una librería en el viejo bastión de la Camorra
El País
10|1|2018
Que una librería, una tienda especializada en miel y cerveza artesanal, una escuela de teatro o un parque infantil se perciban como el símbolo de una verdadera revolución solo se explica si pasa en Scampia, un barrio —gueto hasta hace poco— de la periferia de Nápoles que durante décadas fue bastión de la Camorra y que se convirtió en el mayor supermercado europeo de la droga, nido de criminalidad y paradigma de la degradación. Ahora quiere enseñar su otra cara. La que pide a gritos dejar de ser sinónimo de guerras de mafia, extorsión y omertá y que busca algo sencillo y a la vez complejo en una tierra aniquilada: normalidad.
Los columpios ocupan el lugar de una narcosala, un campo de fútbol el de 77.000 kilos de neumáticos abandonados y una escuela de educación ambiental sustituye a un vertedero incontrolado. De los 21 puntos de venta de estupefacientes solo quedan dos y en su lugar han surgido tiendas en las que se elaboran y venden productos de la zona.
"Antes había un punto de venta de drogas cada ochenta metros y hoy hay una revolución cada ochenta metros", explica el escritor Rosario La Rossa, que tras el asesinato en 2004 de su primo Antonio Landieri —lo mató una bala perdida de un ajuste de cuentas entre clanes— fundó el proyecto Voces de Scampia para denunciar y combatir a la mafia con alternativas.
Su particular aportación a la revolución es una librería que abrió hace tres meses y que es la primera que muchos han conocido en la zona. Han tenido que pasar 40 años de mafia y abandono para que en Scampia se vuelvan a vender libros. "Antes había que recorrer 10 kilómetros para poder comprarlos, no se vendían ni siquiera textos escolares. Era absurdo", dice y después pronuncia una frase significativa: "Había chicos que nunca habían leído un libro"
El local, que también es biblioteca e imprenta, está dedicado precisamente a ellos, para evitar que caigan en las redes de los clanes. Se llama la Scugnizzeria, que en dialecto napolitano quiere decir "tierra de golfillos" o "chicos de la calle". Para La Rossa se trata de "un síntoma de normalidad". En un entorno con cifras alarmantes de desempleo y delicuencia juvenil, donde comprar un arma o drogas era más fácil que conseguir un libro, ahora su lema es "trapicheamos con libros".
Además han impulsado el plan Un libro pendiente, para dejar ejemplares pagados, lo que ofrece una idea de lo que el pequeño negocio supone para el barrio en particular y la lucha contra las mafias en general.
Para sustentar el proyecto, las pasadas fiestas plantearon una "Navidad antimafia", con cestas navideñas que vendieron por todo el país y en las que productos Made in Scampia se mezclaban con libros y documentales que recogían las historias de las víctimas de la Camorra.
Al timón estaban jóvenes del barrio, menores de 30 años, que crecieron jugando a la pelota "donde se chutaban los toxicómanos", como recuerda La Rossa, y vivieron entre el reguero de muertos que dejó la guerra entre clanes. "Era lícito irse de un lugar así, pero nos quedamos y hemos demostrado que las buenas personas de este lugar pueden marcar la diferencia, sin ser héroes, siendo simplemente escritores, libreros, profesores de teatro o productores de miel.
Hoy el barrio se está convirtiendo en un modelo de cambio", asegura, y añade: "Lo que se ve en Gomorra [la serie sobre la mafia napolitana basada en el libro homónimo de Roberto Saviano] es la Scampia de hace diez años".




divendres, 12 de gener de 2018

la mirada del caçador


JOAN TODÓ
La mirada del caçador
L'Avenç, núm. 433, abril 2017. 

A l'inici de «Lo matí de ma infantesa», el magistral conte que obre Mística conilla, de Jordi Lara, el narrador es troba al camp, en companyia de Perejaume i un catedràtic especialista en Verdaguer, a més d'un enginyer de camins. El catedràtic comença a deixar anar pedanteries, davant la indiferència dels altres, fins que l'enginyer de camins inicia una història que és, tant com la de la seva coneixença de Verdaguer, la de la seva descoberta de la natura. És com si Lara reprengués una oposició que, temps enrere, havia esbossat repetidament Prudenci Bertrana: l'intel·lectual, l'estudiós que fa una vida de biblioteca i llum artificial, contra l'artista que xafa la terra i es mou al ras. Ho dirà al pròleg de Proses bàrbares (1911), en dirigir-se al seu lector ideal, aficionat «al blau del cel i al verd de les muntanyes que et feien avorrir els llibres, els mestres i les aules», i deixarà que ho repeteixi el protagonista de Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925), comparant-se amb un amic pintor.
L'autor d'Entre la terra i els núvols, però, té una concepció gairebé sacerdotal d'aquest tracte amb la natura, cosa que el du a rebutjar, a la conferència «De les belleses de la natura i el meu goig», la mirada urbana en totes les seves variants (tant l'explícit civilisme noucentista com la perspectiva modernista, ben urbana sota el camuflatge de tremendisme rústic; és com si cerqués una certa puresa del ruralisme. Si a «La figuera dels somnis» especula sobre la intimitat de la natura, sobre com seria aquesta d'amagat dels homes, a «Els bells camins que no menen enlloc» reivindica l'anar a peu: la terra, segons ell, «exigeix a l'home pell morta, suor i algun esquitx de sang». La divisió entre camp i ciutat hi és tallant, dràstica, fins i tot maniquea. I tan persistent que és gairebé el seu tema dominant durant gairebé quaranta anys de carrera literària.
Per això la iniciativa de la «Biblioteca Prudenci Bertrana», duta a terme per les Edicions de la Ela Geminada, i que un dia d'aquests arribarà al seu terme amb l'edició de L'impenitent, resulta tant d'agrair. Entre d'altres coses, per la cura amb què s'ha tractat l'idioma original de l'escriptor, des dels seus inicis, anteriors a la reforma fabriana, fins a la seva maduresa, en què va ser dels pocs autors diguem-ne modernistes que van acceptar la nova ortografia sense gaires reserves; tot plegat sense renunciar a un cabal lèxic esplendorós, ple de troballes a cada paràgraf. Una mica com ha passat amb edicions recents de Juli Vallmitjana, Eduard Girbal Jaume o Josep Pous i Pagès, obrir qualsevol d'aquests llibres de Bertrana és l'oportunitat de redescobrir un català que ja no es gasta, ple de girs i paraules que havíem oblidat. Amb l'afegit que, de tots ells, Bertrana és potser el millor escriptor, el més difícil de menystenir.
De tot plegat, potser el volum més impressionant sigui Tots els contes, que recull llibres publicats i relats dispersos. Allà trobem, a grans trets, dues menes de text: la descripció meravellada del camp, sovint amb el pretext d'una cacera, i la sàtira social. Aquesta segona forma és, en realitat, una curiosa evolució de les seves primeres novel·les: si Violeta, Josafat, Nàufrags o Tieta Claudina, el cicle escrit (i no sempre publicat) durant la primera dècada del segle XX, mostra, segons Víctor Pérez, «situacions embafadores i excessives, proposades com a equacions morals», properes al melodrama o, fins i tot, al relat gòtic, quinze anys després El desig de pecar (1924) arrenca pràcticament del mateix tema, el desig insatisfet, per resoldre'l com un drama ridícul.
En l'altra forma, la de les sortides al camp, va imposant-se cada cop més una perspectiva autobiogràfica que serà, també, la de la trilogia final. Ja Proses bàrbares du aquest nom perquè la perspectiva del narrador és la d'un cronista, un escriptor que, segons la seva filla Aurora, no tenia gaire inventiva. La qualitat narrativa és escassa; a canvi, Bertrana entrega descripcions portentoses, plenes de detalls, en una prosa admirable, d'una riquesa lèxica enlluernadora. Una qualitat de la mirada que, cap al final de L'hereu, troba una explicació ben curiosa: el moment abans de disparar un tret és, per al caçador, de tal concentració, de tal atenció en tot el que l'envolta, que tot resta fixat en la seva percepció: «Us descriuen el paisatge, escenari de la victòria, amb la mateixa gustosa minuciositat que esmercen a fer-vos veure la víctima que s'esquitlla i el tret que l'esmicola.»


dijous, 11 de gener de 2018

contes de fades per a un món modern


QUIM MONZÓ
Reformar la biblioteca
La Vanguardia
10|1|2018
Diumenge al vespre es va estrenar al teatre Maggio Musicale de Florència una nova versió de l’òpera Carmen de Georges Bizet. La novetat és que, al final, per comptes de morir la prota­gonista, mor el seu antic amant, el gelós Don José, el brigadier que al llibret original l’apunyala.
Cap problema. Des que gràcies a Calixto Bieito i La Fura dels Baus vam aprendre que els clàssics s’han d’am­bientar sempre entre contenidors d’escombraries o en barres de discoteca, cap obra que es preï no s'ha de dur a l'escenari tal com el seu autor la va concebre. Això és bo perquè, com deia Don Hilarión a La  verbena de la Paloma, "hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad" i no convé quedar-se enrere. Leo Muscato, director d'aquesta Carmen florentina, explica que d'entrada es va quedar parat quan el gerent del teatre li va proposar que la protagonista no morís. Precisament aquesta mort és el motor de tota l'obra! Diu Muscato: "Ell opina que en la nostra època, marcada pel flagell de les violències contra les dones, és inconcebible que s'aplaudeixi la mort d'una d'elles". Però Muscato hi va reflexionar. L'agència AFP recull els resultats d'aquestes reflexions: "Un mes després de la proposició del gerent, vaig trobar la meva solució, on Carmen no mor pas sinó que es defensa contra l'agressor, com faria qualsevol en el seu lloc". I es defensa tan bé que el mata. Tot això havent-hi "respectat escrupolosament la música i el llibret original". Però, al tanto!, Muscato és conscient que "s'hauria pogut caure amb facilitat en una visió maniquea de les coses: d'una banda els homes, horribles, bruts i malèvols, i de l'altra les dones, bones persones". No. Res d'això: "Don José és un home que lluita contra els seus dimonis interiors; hi ha moments de dolçor i de generositat, i encabat atacs de gran violència, com a les cases on hi ha violència conjugal".
No hi podria estar més d'acord. Ja d'adolescent em sobtava l'absència de dones a algunes novel·les que llegia. A Robinson Crusoe, per exemple, els protagonistes són dos mascles, Robinson i Divendres. #OnSónLesDones? El mateix vaig pensar quan em va caure a les mans La metamorfosi de Kafka. ¿Per què ha de ser forçosament un home, Gregor Samsa, qui es transformi en escarabat? ¿Per què no una dona? Però en aquestes dues novel·les no hi ha cap mort. Sí que n'hi ha a Romeu i Julieta, la tragèdia de Shakespeare. En aquest cas, la necessitat d'una revisió dràstica és evident. Hi moren tots dos protagonistes, sí, però a la nova versió hi morirà Romeu però Julieta no, perquè és dona i, per tant, capaç de fer dues coses alhora: clavar-se el punyal al pit i simultàniament —ale hop!— no clavar-se'l. En canvi, El roig i el negre de Stendhal no cal reescriure'l. Al final, el protagonista, Julien Sorel, arribista faldiller que ha intentat matar una antiga amant, mor guillotinat. Perfecte. Si hagués sigut dona, llavors sí que hauríem hagut de buscar-hi un altre final. I així amb tot: llibre a llibre, la biblioteca sencera.

dimecres, 10 de gener de 2018

paresidos rasonables


L'altre dia, repassant les millors cobertes de llibres del 2017 segons Paper Dartsvaig ensopegar amb els dissenys d'Oliver Munday i Peter Mendelsund per a la col·lecció The Pantheon Fairy Tale and Folklore Library. Que Mendelsund m'interessa força, ho certifica el fet que li hagi dedicat quatre apunts: un a les seves cobertes per als llibres de Kafka de l'editorial Pantheon i tres al seu llibre Qué vemos cuando leemos


Fílies a banda, la cosa és que, mentre me les mirava, va ser del tot impossible no pensar en les cobertes d'Edicions del Periscopi que, juntament amb el logo i tota la resta d'imatge gràfica de l'editorial, són obra del dissenyador Tono Cristòfol


Convindreu amb mi que tenen una retirada.

dimarts, 9 de gener de 2018

una petita anècdota


«Com que això tindrà importància més endavant en aquest text que no pretén ser, Déu me'n guardi, un llibre, llegible o no, voldria incloure aquí una petita anècdota, es tracta del primer cop que vaig entrar a la biblioteca —on, d'altra banda, no hi vaig escalfar gaires cadires, perquè no estava acostumat a llegir a taula, sinó al llit (moble que, juntament amb el llibre mateix, era part integrant del meu equipament de lectura)—, i em va assaltar un pensament que no vaig saber defugir. Al centre de la sala hi havia els fitxers, uns armaris massissos del segle passat, plens de calaixets amb etiquetes escrites a mà, amb una cal·ligrafia antiquada. Em vaig agenollar al davant d'un d'ells cercant la lletra V, que era a baix de tot, a la primera filera de calaixos, vaig estirar el calaix i, com unes barbes de balena, van aparèixer cents de fitxes esgrogueïdes i escrites a màquina, amb el nom, l'autor i altres dades del llibre, una quantitat infinita de dades absolutament mancades d'interès. Cap al fons del calaix hi vaig trobar el nom que buscava: Voynich. Mai no havia sabut exactament com s'escrivia, però, ves per on, l'havia trobat.
Aquest nom em sonava d'ençà que, a sisè, per primera vegada em vaig fer un tip de plorar llegint un llibre. La mare em va sentir i va venir corrents a la meva habitació, amb la seva olor d'estofat i la bata esparracada. Va mirar de calmar-me i consolar-me, pensant que tenia mal de panxa o de queixal. Li va costar molt d'entendre que plorava a causa del llibre atrotinat que hi havia tirat a la catifa, un llibre sense tapes ni les cinc primeres pàgines, si fa no fa. Molts dels llibres que teníem a casa estaven en el mateix estat, com aquell sobre Thomas Alva Edison, o aquell altre sobre els polinesis, Del pol Nord al pol Sud. Només estaven sencers i sense llegir (és com si els tingués ara mateix davant dels ulls) Batalla a Mart, de Galina Nikolaeva, i Així es temperava l'acer, de Nikolai Ostrovski. Entre sanglot i sanglot d'aquella ploradissa desconsolada li vaig poder dir a la mare alguna cosa sobre un revolucionari, un monsenyor, una noia, una història tan embolicada que ni l'havia arribat a entendre com Déu mana (perquè, a més, l'havia començat per la meitat), però que m'havia provocat una sotragada terrible. No sabia com es devia dir el llibre i, d'altra banda, en aquella època els noms dels autors m'interessaven ben poc. Cap al vespre va arribar el pare, i després d'haver deixat, com sempre, el maletí damunt la taula (jo acostumava a agafar-li el Sport i el Scânteia  per llegir les cròniques d'esport), em va trobar amb els ulls encesos, pensant encara en aquella escena d'un jove revolucionari que descobreix que el seu pare és, precisament, el detestable Monsenyor! «Quin llibre és aquest, estimat?», havia preguntat la mare a taula, i el pare, que no portava més que la samarreta interior i els calçotets, com feia sempre per estar per casa, va dir, amb la boca plena, alguna cosa que s'assemblava a «voinic» i, després, va afegir: «el Tàvec». Sí, certament aquell jove era conegut, allà a Itàlia, amb el nom d'el Tàvec, però jo ni tan sols sabia què significava aquesta paraula. «Un borinot d'aquells grans i grisos, amb els ulls desorbitats», em va explicar la mare. Mai no he oblidat el vespre que vaig plorar quatre hores seguides per culpa d'un llibre, però no havia tornat a tenir mai més ocasió d'informar-me sobre aquell llibre ni sobre l'autor. La primera sorpresa va ser que l'autor era, de fet, una autora, quan vaig veure el seu nom transcrit a la fitxa, Ethel Lilian Voynich, al costat de l'any d'aparició d'El tàvec (The Gadfly): 1909. Vaig tenir una lleu sensació de triomf, havia desentrellat una incògnita que havia durat prop de deu anys, però, en comptes d'això, la meva frustració s'hauria hagut de fer més profunda. Aleshores no sabia que el nom que havia buscat al fitxer — i que havia provocat aquelles llàgrimes desconsolades que serien una mena de premonició—  estava lligat amb dues de les direccions més importants de les meves recerques, perquè la frustració de no esdevenir escriptor em va mostrar, paradoxalment, i espero que això no sigui una altra il·lusió, el camí cap al sentit vertader de la meva vida. No vaig escriure ficció, però això em va fer descobrir l'autèntica vocació: la de cercar en la realitat, en la realitat de la lucidesa, del somni, dels records, de l'al·lucinació i qualsevulla altra realitat. Per més por i més horror que em provoqui, la meva recerca em satisfà plenament, té molt a veure amb les arts menyspreades i desqualificades de l'ensinistrament de puces o de la prestidigitació...»

Mircea Cărtărescu. Solenoide. Traducció d'Antònia Escandell Tur. Periscopi, 2017. P. 38-40.


dilluns, 8 de gener de 2018

bertrana segons calders


PERE CALDERS
Prudenci Bertrana dins la novel·la contemporània
Serra d'or
Agost 1968

Una de les maneres de jutjar la importància d'un escriptor és la seva capacitat de despertar o de confirmar vocacions joves. En aquest sentit, tinc la sort (abans era costum de posar un ai las! a continuació de la frase) de poder servir de testimoni directe: en Prudenci Bertrana fou un dels autors que m'incitaren a escriure. No ho dic pas com a cosa digna de celebració però a mi em desperta molts records. La lectura de Proses bàrbares i d'El meu amic Pellini i altres contes em va fer un gran efecte. A disset anys, Josafat m'ocasionà una torbació de moltes facetes. Jo! (memòries d'un metge filòsof) va impressionar-me fortament; amb un grup de companys de Llotja acabàvem d'assistir a un cicle de conferències a càrrec del doctor Diego Ruiz. Gairebé simultàniament amb un dels escàndols provocats pel llibre, que ens tenia interessadíssims, entràvem en contacte amb la figura contorbadora del protagonista. La literatura i la vida se'ns presentaven alhora i nosaltres teníem moltes possibilitats d'admiració.
Després, les relectures, amb el to crític que acostumen a prendre a mesura que una persona es fa gran, m'han reservat sorpreses. Ara em sembla mentida que en el mateix any, 1906, en Bertrana pogués escriure un llibre poc convincent com Crisàlides i un d'important com és Josafat.
L'hereu, que acabava de guanyar el premi Crexells de l'any 1931, va agradar-me, no dubtava gens que era un llibre excel·lent. L'he rellegit fa pocs mesos i hi he trobat la barreja d'ingenuïtat i de força que em semblava increïble en comparar Crisàlides amb Josafat. No sé què hi ha d'autobiogràfic i d'imaginari en cada part de l'obra, però m'atreviria —a vegades un hom s'arrisca sense encomanar-se a ningú— a assenyalar la veritat i la ficció de cada pàgina. Em sembla que en Bertrana era un mal inventor i un extraordinari observador. L'estada de l'Innocenci Aspriu a Barcelona i els seus amors amb la noia que hi conviu tendeixen a l'estil fulletonesc i sentimental. En canvi, les pàgines del retorn a la masia, les escenes camperoles i, sobretot, la descripció de les caceres, trobo que tenen una plena validesa.
Les Proses bàrbares i El meu amic Pellini i altres contes proporcionaran, crec jo, material permanent a les antologies de la narrativa catalana. Em consta —perquè n'he fet la prova— que Jo! encara impressiona la joventut, i fins i tot la iconoclasta com cal i amb un afuat esperit de censura. Les altres obre no tant, o sense unanimitat. Poc o molt, això es deu poder dir de qualsevol gran escriptor.
En resum: tinc el convenciment que la importància d'en Prudenci Bertrana dins la nostra narrativa és un valor històric, que fa de mal limitar a una pregunta que es refereix, només a l'època contemporània.


diumenge, 7 de gener de 2018

vist i no vist


El seu darrer matrimoni va durar un dia. La Polly era una bibliotecària de San Francisco. N'admirava el sentit pràctic i va pensar que l'ajudaria a calmar-se, però malauradament el va dur massa lluny: fins a la cambra nupcial. Quan va obrir un llibre i es va posar a llegir, a l'acte en Jake va decidir liquidar-ho...

Jim Dodge. Fut. Traducció de Martí Sales. Edicions de 1984, 2009. P. 12.


dissabte, 6 de gener de 2018

divendres, 5 de gener de 2018

attrezzo


Us en vaig parlar aquí, no fa gaire, d'aquesta biblioteca tan i tan espectacular, però ara va i resulta que els llibres (els de les altures, si més no) se'ls pinten a l'oli. Com hi ha món.




dijous, 4 de gener de 2018

on és això?



No, no, no i requeteno. No és pas el Temple romà. És la Biblioteca Joan Triadú vista per l'Ignasi Costa Riera.

Visions vigatanes 2.0. A l'Espai Romeu fins al 31 de gener.

dimecres, 3 de gener de 2018

david bowie book club



La bibliotecària informa.
Duncan Jones, fill de David Bowie, acaba d'organitzar a Twitter un club de lectura en homenatge a son pare, lector voraç. La tria de lectures es farà a partir d'aquella cèlebre llista dels seus cent llibres preferits que es va fer pública amb motiu de l'exposició David Bowie is
Si hi voleu participar, aquest mes llegeixen Hawksmoor, de Peter Ackroyd. El comentaran l'1 de febrer.

dimarts, 2 de gener de 2018

el bibliotecari i els clàssics castellans


Un conte quasi inèdit de Prudenci Bertrana, publicat originalment a La Veu de Catalunya, 5|1|1936. Jo l'he tret, però, de la Revista de Girona, núm. 154, setembre-octubre 1992. Dossier: «Prudenci Bertrana entre dos aniversaris».

*  *  *

El bibliotecari i els clàssics castellans
Annexa a l'Institut de segona ensenyança d'una vella ciutat, el nom de la qual no fa al cas, hi havia la biblioteca regida i administrada per l'Estat. L'Institut estava en un barri alt, el més antic i venerable de la població, i també el més quiet i silenciós.
Quant a la biblioteca, resultava més quieta i silenciosa que el mateix barri. Els llibres, que revestien les parets interiorment, actuaven de matèria isoladora i, encara, filtraven el ja profund silenci que venia de fora. I aquesta era, ben escatit, llur única servitud, car es passaven mesos i mesos sense que entrés ningú en aquella estança resclosida, on el bust de Cervantes presidia la solemnial buidor i el treball subreptici i bàrbar de les arnes.
Feia temps que la plaça de bibliotecari estava vacant. A l'últim que hi havia hagut, se li atrofià l'oïda de tant no fer-la servir i àdhuc començava a perdre l'ús de la paraula per la mateixa causa. I es diria que el Ministeri d'Instrucció Pública no tenia cap mena de pressa a exposar un altre funcionari a la influència d'aquell lloc nefast, i mai de Déu venia el substitut del que havia deixat la plaça.
Però tot té fi en aquest món. Un dia, impensadament, es presentà a l'Institut un jove fi, elegant, amb gafes de carei. Portava el nomenament de bibliotecari en regla, disposat a prendre possessió del càrrec. S'endevinava que era un viu, algun nebot d'algun polític influent, i que no suportava pas, amb paciència, la trista vida de provincià, i encara menys la de bibliotecari d'una biblioteca sense concurrents, retribuït amb la misèria de tres-centes pessetes mensuals de sou. Ni la ratlla perfecta del seu pantaló, ni la seva corbata de colors suaus i exquisits, ni els seus guants, ni la seva armilla de fantasia, eren fets per marcir-se a l'ombra d'una capital de segon ordre i no poder ésser substituïts, quan, definitivament, haguessin fet atots. Aviat trobà un remei, a fi d'escapar de l'inevitable tedi, que ja començava a envair-lo. Cercà un substitut. Li donaria la meitat de la paga, i ell se'n tornaria a Madrid, a importunar l'oncle, fins aconseguir alguna col·locació més digna d'ell, i entretant, el mig sou de l'altre li vindria de trobadures.
Tramà la conxorxa amb un xicot mandrós, poc apte per a cap cosa de profit, afectat d'afeccions literàries. Els trenta duros al mes que li oferia el bibliotecari efectiu li semblaren acceptables, de bon guanyar. D'antuvi, actuà de suplent molt satisfet, i amb cert urc. Però aviat s'adonà que les hores mortes, passades dintre de la biblioteca deserta, se semblaven tant al règim cel·lular de la presó, trastornador de l'enteniment, que ja les preocupacions i les manies començaven a inquietar-lo. I bé, ¿per què no retraspassar el càrrec com havia fet l'altre amb ell?
Existia a la ciutat un tipus popular; un home més o menys alcoholitzat, més dropo que ximple, encara que fos tingut per més ximple que dropo. Li deien en Pep Pistola, per corrupció del seu veritable cognom, Pistoia. Anava vestit de senyor i, a canvi d'un plat de vianda, uns gots de vi i un caliquenyo, servia de cambrer en els hostals forans, encobridors de galanteigs de mala mena i de petites orgies mudes, en les quals prenien part ciutadans respectables d'alguna edat i dones suspectes. Pep Pistola, altrament, adoptava aires de persona formal, caminava amb ritme i mesura, com un pur aiguader, de manera que, situat dintre un lloc prestigiós com és ara la biblioteca de l'Institut, ningú no sospitaria que es tractés d'un baliga-balaga, analfabet. En definitiva, el propòsit era d'obtenir que la biblioteca restés oberta les hores reglamentàries, i prou. Ja era sabut que no hi entrava una ànima vivent, i el literat indígena se'n refiava i n'estava tan cert, que no dubtà ni un sol instant de traspassar les altres funcions que li havien estat encomanades, a Pep Pistola. Pactaren. Aquest últim cobraria deu duros al mes, i l'altre, vint, i si això era guerra que mai no hi hagués pau entre els homes de bona voluntat.
Pep Pistola, introduït, primerament, com a mosso de l'altre, finí per restar sol, en aquell petit temple de l'erudició. Es creia ric amb aquelles cinquanta pessetes assegurades, sense comptar que la nova ocupació no era pas incompatible amb la de mosso d'hostal, trapella i poc o molt mitjancer de tractes prohibits. L'home entrà de frau, a la biblioteca, una ampolla d'anisat, una butxacada de «burilles» i una pipa de pastor d'extraordinàries dimensions. Repapat en el seu cadiral de funcionari, bevia, fumava i dormia en pau. Ni les mosques, a l'estiu, li pessigollejaven el rostre, puix que allí dintre regnava una penombra fresca que, a l'hivern, esdevenia temperada i a tot temps i tothora convidava al repòs i a les llangors voluptuoses.
Un matí malastruc, Pep Pistola veié entrar amb molt repòs i compostura un parell de clergues. Llurs sabates carrisquejaven una mica en l'empostissat i llurs mantells balandrejaven suaument. Nogensmenys, però, en la inveterada quietud sideral del petit univers dels corcs i dels ratolins, les sabates produïen l'efecte d'una tronada, i el ventijol dels mantells, d'un cicló.
Els sacerdots, molt respectuosos, amb el barret de teula a la mà, saludaren amb una inclinació de cap. Només llavors Pep Pistola va adonar-se del que representava allí i tingué por de no saber correspondre a l'alta significació del càrrec.
—Ens faria el favor..., els clàssics castellans? —demanà el més vell.
—Els clàssics castellans?... —repetí Pep Pistola.
—Sí, els clàssics castellans —recalcà el sacerdot.
—Ja entenc, ja entenc!... —Pep Pistola féu una ullada a l'entorn, una ullada de desolació profunda i digué amb un to de veu patètic que trencava el cor:
—Ho sento molt; no puc servir-los, senyors; se'ns han acabat.


dilluns, 1 de gener de 2018

ninou



diumenge, 31 de desembre de 2017

algunes opinions del doctor Johnson sobre la lectura i els llibres


ENRIC IBORRA
Algunes opinions del doctor Johnson sobre la lectura i els llibres
Al blog La serp blanca
4|11|2017

El doctor Johnson és un dels grans lectors que recorda la història. Llegia moltíssim, certament, però pocs llibres de cap a cap. El que més li agradava era fullejar-los, obrir-los per on li semblava, llegir-ne un fragment o altre i deixar-los estar. Montaigne també reivindicava aquesta lectura fragmentària, a bots, no gens sistemàtica. Això que diuen que fa la gent ara per culpa d’Internet, sembla que ja s’havia inventat uns segles abans. 
Tan gran lector com era, o potser per això mateix, perquè sabia de què parlava, el doctor Johnson era molt crític amb els llibres. Des del punt de vista actual, tan ensucrat, moltes de les seues opinions al respecte resulten políticament o culturalment incorrectes. Una vegada va dir que la lectura era un mitjà incòmode i imperfecte de trobar informació. Una altra, que ningú no llegiria si tingués alguna cosa millor a fer. Ara, repassant The Lives of the English Poets, hi he trobat aquest fragment en què exposa, amb més detall, les raons o els motius que ens impulsen a llegir:

»Some read that they may embellish their conversation, or shine in dispute; some that they may not be detected in ignorance, or want the reputation of literary accomplishments : but the most general and prevalent reason of study, is the impossibility of finding another amusement equally cheap or constant, equally independent on the hour or the weather. He that wants money to follow the chase of pleasure through her yearly circuit, and is left at home when the gay world rolls to Bath or Tunbridge; he whose gout compels him to hear from his chamber, the rattle of chariots transporting happier beings to plays and assemblies, will be forced to seek in books a refuge from himself.» 

Segons el doctor Johnson, per tant, alguns llegeixen per fer-se els sabuts o per no quedar en evidència com uns ignorants. Ara, la raó principal és que no hi ha cap entreteniment que siga tan barat i tan accessible, tan independent de qualsevol circumstància exterior, com un llibre. Fins aquí, molt bé, però… el motiu fonamental, segons Johnson, és que només recorrem a la lectura quan no tenim un altre mitjà per cercar un refugi de nosaltres mateixos. Tot plegat, revela una visió una mica depressiva de la naturalesa humana. Cercar un refugi de nosaltres mateixos! Em ve al cap aquell aforisme de Fuster: «I tu? Que no ets “mala companyia”?»... 

Aquí, la resta de l'apunt.