el local de la cantonada

ELENA HEVIA

El local de la cantonada

ElPeriódico

24|9|2015

Hi ha bars, ho sabia prou bé John Ford quan va rodar L'home tranquil, que valen per tot un univers. Al nord-americà J. R. Moehringer (Nova York, 1964), avui un brillant periodista d'esports i fitxatge de luxe de Vanity Fair, li va semblar oportú explicar la seva vida, les seves memòries, a partir d'un bar, un lloc on es reunien els homes i on ell, un nen abandonat pel seu pare, buscava aquelles lliçons de masculinitat que, estava convençut, no li podria donar la seva mare. El resultat va ser El bar de las grandes esperanzas (Duomo), que arriba precedida de l'èxit d'Open, l'autobiografia, per a la qual Moehringer va exercir de negre, d'Andre Agassi. De fet, la cronologia va ser al revés. Agassi va llegir El bar... es va quedar sorprès de com unes memòries podien ser tan fascinants i li va proposar a Moehringer que les hi escrivís. El bar..., molt ben posicionada en les recomanacions dels llibreters, podria ser un dels llibres estrella d'aquesta tardor.

La història no pot ser més americana. I té en Dickens -el primer nom que té el bar és aquest- i en Scott Fitzgerald -El gran Gatsby se situa al poble del protagonista, Manhasset, Long Island- els seus pares fundadors.

El llibre sembla una novel·la. Però no ho és. «Sóc molt conscient que la memòria és una cosa subjectiva i ens enganya, però sóc periodista i l'ofici em va ensenyar a no prendre'm llibertats amb els fets». L'escriptor va entrevistar familiars i amics i ho va reconstruir tot per acabar abordant una història clàssica de formació com David Copperfield o, sí, Grandes esperanzas. Al capdavall, aquesta és una història clàssica d'ascens social, la d'un pobre nen amb una mare que es mata a treballar perquè el seu fill pugui estudiar a la prestigiosa Yale.

El llibre segueix la recerca de la pròpia identitat de l'escriptor. No en va Moehringer mai ha volgut cap altre nom de pila que J. R. -sí en els 80 i amb el dolent de Dallas en acció, el noi ho va passar malament a l'institut-, en referència a un pare el nom del qual no volia recordar. «En principi jo vaig escriure aquestes memòries per mostrar el meu propi desemparament i aïllament i servir de mirall a aquells que han passat per aquesta mateixa experiència. El que passa és que, sense proposar-m'ho, durant el procés vaig sentir que allò m'ajudava a aprendre sobre mi i a connectar-me amb el món».

Aquestes paraules amb un cert regust miserabilista poc tenen a veure amb la lleugeresa i l'al·lèrgia al sentimentalisme de què el llibre fa gala i que li va valer al seu dia l'admiració de James Salter. Amb el mestre americà, que va morir recentment, Moehringer comparteix l'exaltació de la masculinitat, o potser se'n podria dir virilitat -no s'ha de confondre amb la fanfarroneria de Hemingway-, que potser no està gaire de moda en aquests temps. «És curiós perquè perseguia la masculinitat en un bar i vaig trobar la fortalesa que buscava en la meva mare. Crec que no es pot parlar de la masculinitat sense parlar de les dones», admet que arribar a apreciar aquesta qualitat en la seva mare li va costar molts anys. «En la meva adolescència no estava preparat. Senzillament, van haver de passar molts anys». I es felicita perquè va trobar en ella la millor i més fèrria editora del llibre. «Ella va ser la que no em va deixar caure ni un sol segon pel pendent de la sensibleria, i li estic molt agraït».

Un mal pare

El pare, de professió locutor de ràdio i dj, i a qui el llibre relaciona en bastantes ocasions amb Frank Sinatra -l'únic llegat que el pare va deixar al fill va ser una pila de discos de La Veu-, és en paraules de Moehringer, «un mal pare, un mal marit i una mala persona». No va arribar a llegir el llibre. Va morir quan l'estava acabant. «La seva mort em va alliberar perquè fins a aquell moment jo m'estava contenint molt quan escrivia sobre ell. Malgrat tot no volia fer-li mal. Però també sentia que el llibre necessitava la veritat, sense embuts».

Una altra de les veritats és que el noi va trobar una espècie de llar en un bar, semblant al de L'home tranquil, la pel·lícula preferida de la penya, on l'adolescent va ser adoptat per una sèrie de personatges que cultiven l'avui perdut do de la conversa. «Quan vaig créixer la gent encara sabia escoltar i explicar històries», es lamenta. En aquell bar se celebrava el tràfec de whisky amb una certa innocència i algun fantasma. «Crec que l'alcohol pot treure el millor i el pitjor de la gent. Allà vaig veure com per a alguns feia suportables els temps difícils. Però també vaig ser testimoni de com arruïnava altres vides». La vida de Moehringer, ho explica, va estar a punt de caure a l'altre costat. «Un dia vaig decidir que no tornaria a beure. A mi m'agrada escriure als matins i, si beus, la ressaca no et deixa ser tu mateix».