una cambra pròpia i cinc-centes lliures

XAVIER SERRAHIMA
Elizabeth von Arnim. Un abril prodigiós
Núvol
24|06|2016

L’any 1929 Virginia Woolf va publicar Una cambra pròpia, obra en què reivindicava el paper de la dona i afirmava que podia ocupar un lloc destacat en qualsevol àmbit cultural, sempre que se li concedís “una cambra pròpia i cinc-centes lliures l’any” que li permetés alliberar-se de les cadenes que lligaven el gènere femení a la maternitat i a la cura de la llar. Tanmateix, es fa difícil dir que fos el primer llibre feminista, si tenim en compte que abans que ella, el 1922, Elizabeth von Arnim havia escrit Un abril prodigiós (The Enchanted April, Viena Edicions, 2016), traduït per Dolors Udina, una novel·la molt interessant, en què l’exercici de llibertat de les dones potser no és tan teòric, ni tan definitiu, però ben segur que sí que menys traumàtic… i molt més divertit.

Tot comença, en un d’aquests gests insignificants que —per servir-nos de les paraules de Neil Armstrong— semblen ésser petits per ells mateixos, però que són gegantescos per a la humanitat, un anunci a The Times amb aquest text: «Per a amants de les glicines i la llum del sol. Es lloga petit castell italià medieval a la riba del mediterrani durant el mes d’abril amb servei inclòs.» Un anunci que caurà com un llamp al bell mig de la benpensant i conservadora societat londinenca, tan aviat com un parell de dones el llegeixen.

Des d’aquell moment, la seva vida ja no serà mai més la mateixa. Res ja no serà el que era, tot serà diferent, i tant aquestes dues primeres dones, la senyora Wilkins i la senyora Arbuthnot, com les altres dues, Lady Caroline Dester i la senyora Fischer, que acabaran traslladant-se a aquell abellidor i fantàstic paradís italià, començaran a prendre consciència, a voltes, en contra de la seva voluntat, que la seva funció al món no és la de limitar-se a ésser les dones de (després d’haver estat les filles de, i tot just abans d’esdevenir les mares de), la de viure en i per als altres, sinó la de viure per elles mateixes, la de viure les seves vides.

S’adonaran, per primera vegada, que només podran ésser felices —“La nostra mena de bondat ens fa infelices”— si són capaces de desalienar-se, per dir-ho en termes marxistes, de trencar amb la seva anihiladora situació de submissió, de subsidiarietat: “És la primera vegada que fem una cosa sense coneixement dels nostres marits i ens en sentim culpables”; “Bona com era, [estava] convençuda que la moralitat és la base de la felicitat”; “Què podia ser més feliç que una vida com la seva?, és preguntava de vegades; però la seva cara, i especialment els ulls, continuaven tristos”.

Perquè, l’abril que passaran totes quatre “a la riba de mediterrani” és, sobretot, una metàfora per reivindicar la necessitat, urgent, que tenien les dones de sortir de la foscor. El paràgraf final del capítol 4 no pot ésser, en aquest sentit, més clarificador, del fet que no està parlant de quatre dones, ni de dos països, tan diferents, l’un amb l’altre, sinó de com n’arriba a ésser d’imprescindible per a les dones que surtin de les seves cases, ja siguin mansions victorianes o apartaments mig en runes, per respirar.

Itàlia, i aquest “petit castell italià medieval”, no són, en realitat, un país i un castell, sinó un lloc —qualsevol lloc, de fet— i, sobretot, un temps (el futur), on les dones puguin florir i lluir per elles mateixes, on puguin deixar enrere el seu malson etern: el mesquí i injust esclavatge al qual les sotmeten els homes.

I Anglaterra, el seu temps depriment i la seva humitat permanent no són, tampoc, un país i una climatologia concreta, sinó un molt exacte símbol de la presó on, des dels primers temps, s’han vist condemnades a (mal)viure les dones: “Quan van arribar a Itàlia, Anglaterra […], el vicari i els pobres, Hampstead, el club, […], tot i tothom, la totalitat de la monotonia dolorosa i inflamada s’havia reduït a la foscor d’un somni”.

La novel·la és un crit a la llibertat femenina, un convit a les dones perquè es decideixin a volar per elles mateixes, a deixar d’ésser, forçosament, invisibles. I és en aquest sentit, que la senyora Wilkins —segons el meu parer, el personatge nuclear de l’obra, el que genera i facilita els canvis; la que assenyala, tot i la seva modèstia i la seva inseguretat, el camí a seguir— és, també, un símbol, del gènere femení en general: “Ningú no l’escoltava. Ningú no li feia cas. Era el tipus de persona que ningú no veu a les festes. La seva roba, infestada d’estalvi, la feia pràcticament invisible”.

I si vol deixar d’ésser-ho, si vol alliberar-se del llast que suposava fins a meitat del segle XX —i que, en gran part, encara suposa— ésser dona, si vol deslliurar-se de tot “el que havia fet i havia sigut abans […], [de] tot el que havia sentit i l’havia preocupat”, si vol “fugir de tot el que havia tingut sempre”, el que li cal és ésser valenta, trencar amb tot i cercar un lloc (que només és un castell italià com a metàfora, però pot ésser qualsevol lloc on el seu esperit pugui badar-se) que faci “sortir a la superfície [les seves] qualitats latents”, un lloc on pugui “sentir-se diferent” i, per tant, persona.

Si a tot això hi afegim que l’obra no tan sols està ben escrita, amb una prosa delicada i clara alhora, que traspua l’humor anglès més autèntic, enginyós i agraït, i que la seva lectura ens fa passar una molt bona estona, no crec que calgui per res allargar més aquesta meva anàlisi literària.