divendres, 11 de maig del 2018

caram, caram, caram


RAMON MAS
Sempre hem viscut al castell
Les males herbes: terror, ciència-ficció i altres coses més difícils de definir (clic!)
23|11|2017

Shirley Jackson és especial. D'entrada, els personatges i les localitzacions dels seus llibres ens resulten curiosament familiars: la casa vella, el poble aspre, els individus excèntrics amb passats foscos... ho identifiquem ràpidament amb el gòtic americà de tota la vida, i somriem de gust. Però unes poques pàgines endins ens adonem que el to, l'estil i la gràcia amb què tot això es narra és tan singular, que ens cal fer un pas enrere, col·locar-nos la mà a la barbeta i fer que si amb el cap, mentre, com a bons bokononistes*, anem repetint en veu alta "caram, caram, caram".
Sempre hem viscut al castell, traduïda esplèndidament per en Martí Sales, té una arrencada extraordinària. Acompanyem a la narradora, una nena de 12 anys, que va fins al poble a comprar queviures. Ens diu que és l'únic dia de la setmana que surt de casa, i de seguida n'entenem els motius: el passeig es converteix en un descens a l'infern de la marginació social en l'entorn claustrofòbic d'un poble petit. La gent l'odia, a ella i a la seva família (formada per una germana gran i un oncle que no hi és del tot), i li fan notar a base d'insults i escarnis. La Merricat s'escuda projectant la seva imaginació ben lluny d'allà, al seu refugi imaginari de la lluna, encara que, de tant en tant, se li escapa un rebot, una espurna de menyspreu a l'altura de la merda que està rebent.
Encara que l'argument sembli minimalista, està ple de portes secretes i cataus on entaforar-se, detalls que podrien ser màgics, significatius i transcendents, o podrien no ser-ho, però que conviden el lector a preguntar-se fins on està disposat a creure-hi. El mateix passa amb els diàlegs, sempre magistrals, plens d'ironia i insinuacions, fletxes invisibles que apunten cap a direccions incertes. En tot aquest festival d'imaginació reveladora aplicat a la quotidianitat més planera, hi té molt a veure la veu de la narradora, la Merricat, que ens fa dubtar constantment de la solidesa de la realitat; fins al punt que oblidem que la seva mirada i la seves opinions tergiversadores són, de fet, les d'una nena. 
En aquest aspecte, el del punt de vista infantil (i per tant màgic) en un entorn rural cru i violent, m'ha recordat a un parell de pel·lícules que venero, i de les que ja hem parlat en aquest bloc. Tampoc és gaire agosarat pensar que els seus directors coneixien perfectament aquesta novel·la, convertida, des de fa dècades, en obra de culte. D'una banda, com ja us deveu imaginar, Tideland, del mestre Terry Gilliam; i de l'altra, una obra mestra secreta del cinema britànic que aprofito qualsevol ocasió per reivindicar, l'extraordinària  Reflecting Skin, de Philip Ridley.


_____________
P.S.: *Bokononisme: Religió estrambòtica inventada per Kurt Vonnegut a Bressol de gat. El bokononisme sosté que tot el que ens passa té un motiu ocult i està relacionat entre si, i que cada vegada que ens sentim lligats a una persona nova és perquè forma part del nostre karass, o “equip ideal”. “Caram, caram, caram”, diu l’autèntic bokononista cada vegada que nota el lligam. Per constatar-ho, només li cal practicar el boko-maru: estirat a terra, ha d’unir les plantes dels peus (sense mitjons) amb les de l’altra persona i notar com l’energia còsmica flueix. Després, el món ja no serà el mateix. (Font: Marina Espasa.)

8 comentaris:

  1. 12 anys? I un bé negre. La Merricat en té divuit.
    «Em dic Mary Katherine Blackwood. Tinc divuit anys i visc amb la meva germana Constance.» Així és com arrenca Sempre hem viscut al castell.

    ResponElimina
  2. Caram, caram, caram : de 12 a 18 hi han 6 anys!(si és que m'ho van ensenyar bé a l'escola). En aquest cas, suposo que és una diferència gruixuda.Deixant de banda aquest error,vaig corrent a buscar el llibre, i de pas "la loteria", que me n'heu fet venir ganes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, potser la Merricat en tenia 12 quan va passar una cosa, però ara en té 18.

      Elimina
    2. Em penso que t'agradarà la Jackson, Miquel.

      Elimina
    3. Ara mateix en tinc cinc de sobres (del castell), així que si alguna hora baixes a Vic i passes per la Biblio, en pots pillar un.

      Elimina
    4. No et dic pas que no, Matilde. Veig més complicat venir al club de lectura.

      Elimina
    5. No cal pas venir al club! De vegades ni jo no hi aniria, mira què et dic. L'important és llegir la Jackson, vull dir.
      Els clubaires ja el tenen. No ens fas pas anar malament. Aprofita l'oferta (vàlida fins a finals de maig).

      Elimina
  3. Merci. Ja miraré de passar aviat.

    ResponElimina