Daniel Fernández
Els petits beneficis
La Vanguardia
18|9|2017
Al segle XVIII els llibres són un tresor que es ven després de xiuxiuejar el títol a un possible client, sempre adinerat, a qui el llibreter visita i li confia l’exemplar perquè l’aboni en diversos terminis i a un tipus d’interès pactat. Les llibreries, per anomenar-les d’alguna manera, són per a iniciats i gent de bé. I el negoci és un món tancat, estable i elitista.
Fins que va arribar James Lackington (nascut el 1746), el fill d’un sabater que als deu anys venia pastissos de carn i ronyons per guanyar-se la vida i que, segons la seva pròpia llegenda (es va dedicar a si mateix dos llibres de memòries), va aprendre a llegir pel seu propi compte i voluntat. Fascinat des de nen pels llibres.
Va arribar a Londres amb la seva primera muller (després, ja vidu, es va casar amb la seva majordoma en segones núpcies) i va gastar l’última mitja corona que tenia en un llibre de poemes; molt més profitós i durador, segons el seu criteri, que si hagués gastat els diners en un sopar. La seva primera botiga era tant una llibreria com una sabateria, i ja des del principi deixava grapejar i fullejar els llibres a la venda. Tots els llibreters seriosos el van prendre per un guillat i un nouvingut. Però va tenir èxit. Va decidir no donar crèdits ni acceptar-los (com els bancs avui dia, ell tampoc donava crèdit; els seus competidors no donaven crèdit a aquesta forassenyada tàctica comercial) i es va entossudir a vendre molts llibres i a vendre’ls barats. Hi havia, reconeguem-ho, un desig de riquesa, però també un component social. Tothom havia de tenir el dret de llegir i d’accedir al coneixement. Va acabar instal·lant-se en una casa de quatre plantes rematada per una vistosa cúpula a Finsbury Square i la va omplir fins a dalt de llibres i més llibres. Tots a la vista i tots a la venda. Fins i tot va disposar una sala de lectura per poder tastar les obres, una altra excentricitat. Va editar catàlegs dels llibres que tenia a la venda i fins i tot va crear venedors ambulants que pregonessin la seva mercaderia. Acceptava intercanvis de tot tipus a canvi dels llibres sempre que se’n pagués alguna cosa. És a dir, rebaixava el preu si li lliuraven alguna cosa que considerés de valor o susceptible de ser venuda. I, a la manera de la reina d’ Anglaterra encara avui, hissava una gran bandera sobre la cúpula si ell en persona es trobava a la botiga i disposat a negociar. La seva llibreria era coneguda com el temple de les muses, i sempre va tenir una secció de llibre religiós (va ser un metodista exemplar) i una altra de llibre de saldo, que era a l’última planta perquè els clients haguessin de caminar tots els pisos i gairebé totes les lleixes fins a arribar als llibres d’ocasió. Ja posats, comprava restes de sèrie i edició (fins aleshores es destruïen) i fins i tot va imprimir i editar manuscrits, entre ells el Frankenstein de Mary Shelley. Va morir el 1815, immensament ric i raonablement feliç. El seu lema comercial va ser “petits beneficis fan grans coses”...
La llibreria, en un gravat del 1810.
Si va morir el 1815 no va poder publicar Frankenstein, la primera edició del qual és de 1818. Algú s'equivoca.
ResponEliminaO es tracta d'un fenomen paranormal.
EliminaTens raó, Zaca, en Lackington ja estava més tieso que les magdalenes de l'últim prestatge del Dia, que diu un. El Frankenstein el va publicar el Temple de les muses, sí, però el fundador ja feia 3 anys que havia passat avall.