entranyables tenebres

FELIP PINEDA
‘Sempre hem viscut al castell’: entranyables tenebres
Valencia Plaza
13|12|2016

[...]

Publicada originalment el 1962, Sempre hem viscut al castell ens trasllada a una xicoteta localitat de Nova Anglaterra on es troba la mansió dels Blackwood, una estirp caiguda en desgràcia. A la casa hi habiten dues germanes, Merricat i Constance, i el seu oncle discapacitat amb principis de demència, els tres únics membres de la família que van sobreviure a un enverinament que es va produir fa sis anys quan algú va introduir arsènic a la sucrera. Des d'aquell moment, i després que Constance fóra acusada del crim i posteriorment absolta, els Blackwood viuen totalment aïllats de la resta del poble, que els professa un odi profund, un rebuig furibund que es materialitza cada vegada que la jove Merricat ha d'eixir de la casa per aconseguir queviures i llibres de la biblioteca, el seu únic contacte amb l'exterior. Allunyades de tota eixa hostilitat, les germanes han aconseguit adoptar un mode de vida plaent i satisfactori basat en la cura mútua, un ecosistema fràgil que comença a perillar amb l'arribada a la mansió d'un parent extern.

Un dels punts forts de Sempre hem viscut al castell és, sense dubte, l'enigmàtic personatge de Merricat Blackwood, l'encarregada de narrar la història, una jove inquietant i allunada que combina el seu comportament infantiloide i capritxós amb unes greus tendències sociòpates (en incomptables ocasions l'escoltareu desitjar la mort violenta de les persones que es posen en el seu camí). A través de la relació de la protagonista amb el seu gat Jonas i dels seus rutinaris exercicis de màgia simpàtica (amb la disposició d'uns determinats objectes imita l'efecte que intenta reproduir en la realitat), Jackson ens permet aprofundir en la complexa psique d'una postadolescent que seria capaç de fer qualsevol cosa per tal de protegir la idíl·lica realitat paral·lela que ha construït en companyia de la seua germana, un univers basat en la codependència i l'agorafòbia (un trastorn que la mateixa autora va patir en distints episodis de la seua vida).

Amb un embolcall de suspens gòtic, Jackson retrata magistralment l'ambient asfixiant que es pot respirar de vegades en una comunitat menuda com un poble i ens alerta dels perills que alberguen la justícia i el càstig quan són administrats per una col·lectivitat assedegada de venjança, com també ho han fet en el present segle la pertorbadora pel·lícula danesa Jagten o, més recentment i amb l'afegit de l'element tecnològic, diversos episodis de l'exitosa sèrie Black Mirror. L'actitud poruga, asocial i retorçuda de les germanes Blackwood, i en especial de Merricat, només es pot explicar pels cruels atacs que reben per part dels seus veïns cada vegada que s’hi veuen exposades. Els episodis de violència irracional i els linxaments col·lectius són una temàtica recurrent en l’obra de Jackson, que també va explorar estes qüestions amb perícia a The Lottery, una peça de narrativa breu en què se’ns mostra el curiós i truculent ritual d’un poble que cada any decideix per sorteig quin dels seus habitants ha de ser executat.

La traducció d’esta edició de Sempre hem viscut al castell ens arriba de la mà del prolífic Martí Sales, també escriptor (acaba de publicar a Males Herbes el «poema narratiu» La cremallera) i músic (ha estat al capdavant de projectes com els estrepitosos Els Surfing Sirles), qui ja havia traslladat al català altres textos de Jackson per a L’Altra. Després de dues adaptacions teatrals (una d’elles a Broadway), l’obra serà portada també al cinema en una coproducció entres Estats Units i Regne Unit dirigida per Stacie Passon i produïda per Michael Douglas, un film que actualment es troba en fase de muntatge i que arribarà als cinemes en algun moment del 2017. La publicació d’esta novel·la clau del gènere de misteri és una oportunitat idònia per a anticipar-nos a l’estrena de la pel·lícula i, el que és més important, per a conéixer un personatge fascinant com Merricat Blackwood i fruir a través dels seus ulls d’un món llòbrec i ple de tenebres en el qual, tanmateix, hi ha lloc per a la llum.